La tercera copa

VALÈNCIA. Si entre els molts campionats del València FC/CF, tant a nivell nacional i internacional, n'hi ha un que destaca pel seu simbolisme, per la seua càrrega emotiva i per la brillantor amb la qual es va aconseguir, este és, sens dubte, el triomf a la Copa de 1954.

El conjunt blanc, va aconseguir esta Copa del Generalísimo, denominació que rebia en estos anys el campionat d'Espanya de Copa, després de finalitzar en tercera posició en el torneig de lliga. La competició es va disputar entre el 2 de maig i el 20 de juny, data de la final. Hem d'indicar que, a diferència del que succeeix en l'actualitat, en eixes temporades la Copa es disputava una vegada acabava la Lliga.

Els participants van ser els dotze primers classificats de Primera i els dos campions de Segona. Els de Mestalla van quedar exempts de jugar els huitens de final, de manera que tan sols van necessitar passar dos rondes per a ser finalistes.

L'entrenador, Jacinto Quincoces, davant la impossibilitat d'alinear a Faas Wilkes per la seua condició d'estranger, va apostar des del primer partit de quarts fins a la final per un mateix onze: Quique, Quincoces II, Monzó, Sòcrates, Pasieguito, Puchades, Mañó, Fuertes, Badenes, Buqué i Seguí.

En la seua primera eliminatòria, el València es va desfer de la Real Societat, golejant per 2-5 a Donosti (Badenes (2), Mañó, Fuertes i Seguí) i 4-1 a Mestalla (Badenes (3) i Mañó).

En semifinals es va enfrontar al Sevilla, a Nervión victòria valencianista per 0-1 (Seguí) i en la tornada de nou triomf, esta vegada,  per 3-1 (Seguí, Badenes i Buqué).

L'escenari de la final va ser Chamartín i el rival el Barcelona, una esquadra contra la qual s'havia perdut a la pròrroga la final de Copa de 1952 i la Lliga de la temporada 1952-53. Amb estos precedents era lògic pensar que l'equip català partia com a gran favorit. Tan segurs estaven els barcelonistes de la seua superioritat que, fins i tot, van encarregar el sopar-homenatge al seu equip en el mateix hotel on s'allotjaven els valencianistes.

Però, des del primer moment el València va anul·lar el joc dels culés i al minut 14, "Tonín" Fuertes, va obrir el marcador. Després del descans, entre els minuts 57 i 59, dos gols més, un de Badenes i altre de Fuertes van decantar la final. Els últims trenta minuts van ser un tràmit. 

Finalitzat el matx, mentres a la llotja de l'estadi madridista el capità del València, Salvador Monzó, rebia la Copa de mans de Franco, al terreny de joc Quique es pujava al travesser de la seua porteria, protagonitzant una de les imatges més icòniques de la història del club.

De la superioritat dels deixebles de Quincoces va donar mostres la premsa catalana: “El Barcelona ha perdido [...] sin que pueda alegar grandes excusas, ya que a cuantos presenciamos el encuentro nos pueden quedar pocas dudas acerca de la justicia del resultado [...] el València batió al Barcelona de manera incuestionable, pero no es menos cierto de que donde le superó fué en espíritu de lucha, en afán de victoria, ya que es bien sabido que saber jugar es una cosa y saber luchar es otra”. (El Mundo Deportivo, 21/6/1954). Per la seua part, a Madrid es destacaven els factors del joc que decantaren la final: “El juego vertical y profundo del Valencia pulverizó al Barcelona. Los delanteros azulgranas no pisaron el área para rematar [...]. La rapidez de los atacantes valencianos desarboló la defensa contraria”. (Marca, 21/6/1954).

Menció a part mereixen els milers d'aficionats valencianistes arribats a Madrid en tres-cents autobusos, dos trens especials i en moltíssims automòbils particulars. Seguidors que en finalitzar en partit no van dubtar a tirar traques i entonar l'Himne Regional, fins i tot algun d'ells va arribar a onejar una senyera sobre la gespa mentre acompanyava els jugadors en la seua celebració.

Possiblement, esta Copa del 54, la tercera aconseguida pel club, es recordada tant per dos motius, el primer per la contundència amb què va ser guanyada (cinc victòries en cinc partits, setze gols a favor i tan sols quatre en contra), i el segon per la composició de l'onze que va disputar tota la competició, format per set jugadors valencians: Monzó i Seguí nascuts al "cap i casal", Sòcrates en Losa del Obispo, Puchades i Mañó a Sueca, Fuertes en Benimamet i Badenes en Castelló, més Quique i Quincoces II formats com a jugadors a casa nostra. Este grup de jugadors, van representar l'essència del club, fonamentada en el sentiment de pertinença, l'esforç i la lluita. Valors que mai haurien d'oblidar-se en este club quasi centenari. I esta Copa és el millor exemple.