L'inici d'una llegenda: el València "bronco y copero"

VALENCIA. Esta vesprada el València CF jugarà contra el RCD Espanyol el penúltim partit d'esta temporada. Molts dels enfrontaments entre estos dos clubs han quedat en la memòria valencianista, valguen com a exemple, el primer matx disputat pels de Mestalla a Primera Divisió, el dramàtic últim partit de la lliga 1970-71, l'últim partit jugat al camp de Sarrià o els dos enfrontaments de la temporada 2000-01. A més, l'equip català, estarà sempre associat al primer títol estatal guanyat per l'entitat valencianista. Eixe primer campionat va ser la Copa de 1941.

La final va enfrontar, al madrileny estadi de Chamartín, el 29 de juny de 1941, al València i a l'Espanyol, campió de l'edició de 1940, el resultat va ser clar: tres gols a un favorable als valencianistes.

Fins arribar a eixe partit el València CF va deixar pel camí a tres grans equips. El primer va ser l'Athletic Club en els vuitens de final, 2-1 a San Mamés i 3-0 a València. En quarts de final va tocar el Sevilla, a Mestalla el resultat va ser un escandolós 8-1, la tornada va ser tranquila malgrat la derrota per 2-1. L'últim escull abans d'arribar a la final va ser el Celta, 1-2 a Balaídos i 4-0 a Mestalla.

D'esta manera es va classificar el club de Mestalla per a la seua tercera gran  final, les dos primeres varen ser la de Copa de 1934 i la de la Copa de l'Espanya Lliure disputada al 1937 en plena Guerra Civil. Eixa tercera final, com bé diu la dita, va ser la vençuda, aquell dia la història del València CF va canviar per convertir-lo en un club campió. 

Ramón Encinas, l'entrenador valencianista va presentar el següent onze: Pío, Álvaro, Juan Ramón, Serra, Bertolí, Lelé, Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza.

Als 10 minuts Mundo va marcar el primer gol, tornant a fer-ho al minut 25. A la segona part Asensi va posar el 3-0 per al València CF. El gol de l'Espanyol,  aconseguit per Terol, de penal, no va fer perillar el títol per al conjunt valencianista. Els de Mestalla entraven per la porta gran en el selecte grup dels clubs campions.

"El Valencia se proclamó nuevo campeón de Copa, poniendo en juego más codícia, más ilusión en el palenque de Chamartín por la consecución de un título que nunca ostentó y que definitivamente le da entrada en el reducido grupo de los históricos indiscutibles sobre los que gira siempre el máximo prestigio del fútbol nacional". (El Mundo Deportivo, 30 de junio de 1941)

Eixa final va ser l'inici de la llegenda d'un equip "bronco y copero", una part essencial, que no ha d'oblidar-se, de l'adn valencianista. La prensa madrilenya, no va tardar en percatar-se d'este fet:

"En el equipo valenciano, hay por el fuego, por la decisión y la vertiginosidad, un equipo "copero"; lo cual no quiere decir que haya de ser un conjunto violento, aunque algunas veces roce los límites de la brusquedad. Lo que por otra parte, tampoco es un síntoma alarmante, como algunos pretender señalar". (ABC, 1 de juliol de 1941)

La tornada de l'equip va ser apoteòsica, els jugadors varen ser obligats a saludar conforme l'expedició passava pels pobles de la província: Xàtiva, Algemesí, Alzira, Carcaixent, Benifaió, foren testimoni del fervor pels campions. La rebuda al "cap i casal" també va ser inoblidable l'expedició va ser rebuda a l'estació del Nord per milers d'aficionats valencianistes que no dubtaren en portar a muscles als jugadors fins l'Ajuntament, on van oferir el trofeu a la ciutat.

Al marge de la importància d'aquell primer títol per a la història de l'entitat, la Copa de 1941 va obrir la sèrie d'èxits d'aquella dècada, que va convertir al València en un gran club, que va viure als anys 40 una dècada meravellosa, on es van guanyar tres Lligues (1942, 1944 i 1947) i dos Copes (1941 i 1949), a més van disputar altres tres finals coperes que convertiren als de Mestalla en un club referent del futbol a Espanya.