Marcar els temps

VALENCIA. A tres dies de la visita de l'Athletic Club a Mestalla, em ve al cap la figura d'Ernesto Valverde: el millor entrenador que ha dirigit al València des de Rafa Benítez. Una valoració de la qual no canvie ni una coma tot i tacar un treball exemplar en el seu últim dia al servei a l'entitat blanc-i-negra. El Txingurri va agafar a un equip que deambulava per zona de ningú i va aconseguir arribar a l'última jornada de Lliga com a quart classificat. Però una actuació arbitral deplorable de Clos Gómez, afegida als gols de Negredo, va deixar als xe fóra de la Champions. Això, i una decisió que encara no m'entra en el cap de l'aleshores entrenador. El tècnic extremeny va dir-los als jugadors en el vestidor del Sánchez Pizjuán que no anava a continuar. Que no confiava en el projecte que encapçalava Amadeo Salvo. I ahí va clavar la pota. No era el moment. Valverde no va marcar bé els temps. Era una comunicació que es podia haver estalviat, com també les seues explicacions posteriors a la sala de premsa a la conclusió d'aquell duel a terres andaluses. El valencianisme estava tocat perquè havia fregat el somni amb les mans i un col·legiat els havia deixat amb la mel als llavis. I tot i això, l'ara anima mater dels lleons, va prioritzar la seua persona al dolor que sentien els aficionats. Greu errada que va embrutar una tasca de matrícula d'honor esportivament parlant.

Com errada va ser l'actitud pressa per la direcció esportiva dirigida per Rufete des de l'aterratge de Peter Lim al Cap i Casal una vegada avançat el procés de venda. Sis mesos després de l'adéu de Valverde, Salvo es carregava a Braulio per donar-li el comandament al de Benejúzar. L'alacantí, rodejat de Fabián Ayala i de Joan Salvans, va apostar per Pizzi, va refer la plantilla en el mercat de l'hivern i entre tots, van aconseguir que l'equip es quedara a 30 segons de disputar la final de l'Europa League. Maleït M'Bia! Però tot va canviar a l'estiu. El magnat de Singapur els va obligar a despatxar al preparador que havia dut a la plantilla a les portes de la glòria per tal de col·locar a Nuno. I tots van pegar la cabotà. Tots. És més, quan en aquella època alguns asseguràvem que Jorge Mendes menejava els fils de l'entitat i era ell qui més poder d'ascendència tenia sobre l'amo, el departament de comunicació del club s'afanyava a emetre desmentiments. "Volíem desestabilitzar", se'ns acusava des de la directiva i gran part d'un entorn encegat per l'aire de grandesa d'un projecte ple de promeses que al cap i a la fi han portat al València a travessar la pitjor crisi de la seua història. Doncs bé, sembla que els 'desestabilitzadors' no anàvem tan desencaminats quan dilluns passat, el mateix Ayala al diari 'La Nación' confessava: "Doní un pas al costat quan vaig veure que les coses no estaven bé. Hi havia un triangle perillós entre Lim, Nuno i Mendes. Un triangle que no anava a ajudar al club". Una veritat com un temple però que arriba tard. Molt tard. El Ratón tampoc ha sabut marcar els temps.

I per descomptat, Meriton no es queda enrere en açò de no tindre ni idea de marcar els temps. L'últim exemple, el viscut arran de les estrepitoses mans no xiulades per Trujillo Suárez al Benito Villamarín. Poc després de l'acció, les xarxes socials eren un clamor demanant una protesta formal des de l'entitat dirigida a l'estament arbitral. Entre altres coses perquè els col·legiats li han perdut el respecte al València. I per a mostra, un botó: els dos darrers compromisos de la formació de Voro, els han xiulat sengles àrbitres debutants. Ara bé, l'estampa -que em descriviren perquè jo no estava- a la zona mixta de l'estadi verd-i-blanc va ser kafkiana: el conseller Juan Sol es queixava amb la boca xicoteta del tractament que està rebent l'equip per part de la Federació mentre mirava a Anil Murthy demanant-li quasi quasi el vistiplau mentre l'agafava del braç perquè el diplomàtic també es dirigira als periodistes per a, finalment, tampoc dir res important. Però no contents amb açò, 24 hores més tard, el club s'encarrega de filtrar que l'endemà -el passat dilluns- Lay Hoon anava a reunir-se amb Villar i Sánchez Arminio per demanar-li explicacions. Publicitant una cimera amb el president de la RFEF? S'hem tornat bojos. Ningú els pot explicar que este tipus de converses s'han de mantindre en l'àmbit privat sense que ningú s'assabente i que sols així tenen efecte. Que el Comité Tècnic d'Àrbitres no va a acceptar pressions públiques. El que jo els deia: ni idea de marcar els temps. Perquè allò de què els van reconéixer que s'havien comés errades li ho diuen a tots que demanen reunir-se amb ells. A tots!

Però, sense dubte, l'exemple més palpable del desconeixement dels temps que marca el món del futbol és el de la direcció esportiva. Des del passat 7 de gener, dia en el qual va presentar la seua dimissió Suso García Pitarch, el posseïdor del 81% de les accions sap que necessita un responsable en esta àrea. De manera urgent. És més, l'un de febrer ja havia d'haver ocupat el seu nou càrrec. Ara és el moment de planificar la pròxima temporada. Cada dia que passa és un dia perdut. Amb l'obligació de vendre per un mínim de 40 milions d'euros, el club ja hauria d'estar treballant en les possibles eixides. Toca buscar acomode als Abdennour, Santos i companyia, i si m'apuren a Enzo i a Parejo si cap dels dos vols continuar per saber així quant es pot ingressar. Però no. Encara continuem sense conéixer el nom de qui desenvoluparà l'esmentada funció. Perquè a més, el València es dirigix cap a un mercat de poques inversions, amb la necessitat de trobar futbolistes amb carta de llibertat, econòmicament molt assequibles o en el seu defecte pagant traspassos no massa elevats. I este perfil de jugadors tanquen els seus acords en estos mesos. No s'esperen a la fi dels campionats. I eixa feina no pot esperar més. Peter Lim s'ha d'adonar que este negoci funciona a altra velocitat, que els temps no els pot marcar ell i que si no vol perdre tota la seua inversió, haurà d'adaptar-se. I prompte. Qüestió de temps?