El València va arribar just de forces a Nadal, però ja ha carregat el dipòsit una altra volta i torna a tindre electricitat en les cames. Ho va demostrar agranant Las Palmas en Copa i amb una gran victòria a Riazor dissabte en Lliga...
VALÈNCIA. El València va arribar just de forces a Nadal, però ja ha carregat el dipòsit una altra volta i torna a tindre electricitat en les cames. Ho va demostrar agranant Las Palmas en Copa i amb una gran victòria a Riazor dissabte en Lliga. Les incorporacions de Vietto i Coquelin ajuden. Però el més important és que Maercelino continua fent créixer la plantilla. Si futbolistes com ara Rodrigo o Zaza han passat de discutits o prescindibles a estrelles en el primer tram de la temporada, altres estan fent un pas al front quasi inesperat.
Primer ha sigut Santi Mina, un futbolista al qual li ha vingut be una cura d’humilitat i consignes clares en els seus moviments. El gallec, que està sent molt efectiu en la mitjana de gols/minuts, va ser titular contra el Depor, inclús amb l’arribada de Vietto. Són els missatges de Marcelino al vestidor. Treballa dur i per al grup i tindràs premi.
Maksimovic i Vezo són encara casos més cridaners. El balcànic, amb més mentalitat que condicions, s’està obrint espai a base de “pilotes” com li va reconéixer Marcelino. Per a que el mister el pose de “Soler” en la banda dreta dissabte passat ja has de tindre credibilitata ulls de l’exigent cos tècnic. I d’altra banda el portugués. De central tirant a grosset i gens fiable a estar contundent, rapidíssim, concentrat i fins i tot encertat en l’eixida de baló. Fins al punt d’avançar per la dreta a Montoya i a Nacho Vidal en el lateral. Són els reforços inesperats, els que genera un entrenador que millora el que toca.
Marcelino és com els entrenadors balcànics de bàsket. Apreten sense treva, corregeixen amb un rigor brutal, els jugadors arriben quasi a odiar-los, però evolucionen fins al punt d’acabar signant els millors contractes de les seues carreres i els clubs fan grans negocis. Zaza i Rodrigo ne són un clar exemple. Ara ja només falta que el reforç més esperat es produisca, el de Carlos Soler. Amb el paró nadalenc ha fet la impressió que ha transcorregut una eternitat des de l’últim partit del valencià. Carlos és tan generós i humil que s’ha adaptat a la banda perquè per a ell l’èxit va de la mà d’ajudar l’equip a guanyar. Una forma col.lectiva d’entendre la professió que pocs futbolistes tenen… només els millors, com Carlos. Ja queda menys.