Més que una final

VALÈNCIA. La partida que esta vesprada es disputa al trinquet El Zurdo de Bellreguard, escenari emblemàtic de les grans cites de la pilota professional en la Safor, és alguna cosa més que un final. Alguna cosa més que la final del XII Campionat Individual CaixaBank de Raspall Femení Trofeu President de la Generalitat Valenciana. Sí, perquè el que a partir de les 17.45 hores (À Punt) se celebra a la "catedral" és més que el duel decisiu pel títol més preuat del raspall femení d’elit. Alguna cosa més que una victòria o un trofeu. Més que un simple resultat, una nova línia en el palmarés o una simple estadística per a guardar. Va més enllà. L’enfrontament entre Victoria Díez Sanjuan (València, 20 anys) i Mar Giménez Gascó (Bicorp, 21 anys) en la finalíssima del mà a mà és alguna cosa més. Molt més que tot això.

Ho sap ben bé Victoria. Amb només 20 anys (els va complir el passat dimarts), la jugadora de València aspira a escriure amb lletres d’or la següent pàgina en la història del raspall femení mentre impulsa, encara un poc més, la seua meteòrica trajectòria esportiva. I no li van a tremolar les cames. Per a la vigent campiona de la competició, la de hui és la quarta final de l’Individual. Fins al moment ha guanyat les tres que ha jugat (2017, 2019 i 2020) i ara té l’oportunitat de sumar el seu quart mà a mà. Seria el tercer consecutiu, fet que li atorgaria el dret d'alçar al cel la valuosa Feninde. Un privilegi exclusiu reservat per a les grans figures (Genovés, Álvaro, Waldo, Soro III...), les úniques que han pogut encadenar tres títols consecutius o cinc alterns. Amb tot, només un triomf separa Victoria de convertir-se en la primera jugadora que obté una Feninde i, per tant, ser la pilotària amb més campionats individuals a les seues vitrines. I entre d’altres coses, per esta raó és la favorita. Després d'imposar-se a Natalia i Irene amb molta claredat en les eliminatòries prèvies, la càtedra l'assenyala com a principal candidata a la victòria en la final d’esta vesprada. El seu rendiment en les últimes temporades ha estat excels i s'ha consolidat, per mèrits propis, com la gran referent de la modalitat. La número u sense discussió. Però, les partides cal jugar-les i en la pilota, ja és conegut, el que més sap no sap res.

Davant Victoria, amb la samarreta blava de l’aspirant estarà Mar. Ella també sap que la de hui és més que una final. Campiona en 2015 (quan només tenia 15 anys), la de Bicorp és una de les jugadores que ha sabut i pogut fer el més difícil en l’esport: mantindre's en l'elit any darrere any, temporada darrere temporada. Mar, sempre combativa, presenta un nivell òptim per a competir pels títols compaginant la vida quotidiana, les hores d'estudi en les classes i les d'esforç i sacrifici en la canxa. I eixe és, probablement, el gran rival contra el qual s'ha de jugar cada any per arribar a acaronar els èxits en el raspall femení. Mar, a més a més, lluitarà per refer-se de la derrota en la final de 2019, també contra Victoria, la seua rival hui, però la seua companya inseparable en els campionats per equips amb el club de Bicorp i, sobretot, la seua amiga. Juntes formen la parella referent del raspall d'elit femení, amb les germanes Puertes de Beniparrell com a principals antagonistes. Quatre fantàstiques jugadores que han creat escola i, el més important, afició.

Victoria i Mar, Mar i Victoria. Una de les dues es proclamarà hui campiona de campiones. I una part de la seua victòria també serà de totes les jugadores que han fet possible, de nou, altra edició del mà a mà femení. Totes aquelles que també somien jugar una final, alguna cosa més que una final. Joana (CPV Tavernes Blanques), Mireia (CPV Beniparrell), Natalia (CPV Alcàntera-Càrcer), Marta (CPV Tavernes Blanques), Aida (CPV Alcàntera-Càrcer), Erika (CPV Alqueria d'Asnar), Irene (CPV Borbotó), Myriam (CPV Alqueria d'Asnar), Ana (CPV Beniparrell) i Amparo (CPV Borbotó). Elles i les desenes de xiquetes que cada any s'enfunden un guant a la mà per a començar a raspar també juguen esta vesprada alguna cosa més que una final.

La final de hui és, molt possiblement, l'última final de la pilota femenina tal com s'entén a hores d'ara. Almenys, és l'última en la qual la professionalització de les jugadores es dibuixa en l'aire com una meta inassumible, una il·lusió, un acte de fe propi de miracles. La de hui és, per contra, la final de la materialització d’una utopia. La final que, contra la lògica pessimista abundant al trinquet, ha plantat cara al futur de la pilota. La final que donarà pas a un nou procés de professionalització, anunciat per la Federació fa poc més d'una setmana, en el qual les pilotàries, per fi, rebran una remuneració pel seu rendiment d'elit. Per tota això, la final de hui és més que una partida, més que un duel entre una gran campiona i una aspirant experimentada, més que una atractiva lluita esportiva per ser la número u del raspall. És més que una vesprada de pilota en un trinquet com El Zurdo, davant les càmeres de la televisió valenciana i amb la Feninde esperant la seua primera dona. Hui es juga més que una final del mà a mà. És l'entrada, el primer quinze, la porta oberta, el primer títol d’una pilota més justa per a les jugadores. És una final que és un principi per a una pilota millor.