OPINIÓN

Mestalla, tu i jo volem la copa

28/01/2019 - 

VALÈNCIA. Tres partits. Només tres partits són els que li resten al València per a poder disputar la final de la Copa del Rey. La gran final de la competició del KO. Sense dubte, el partit més especial, més emocionant, més bonic que ens regala el futbol espanyol. I em negue a acceptar que, a estes altures i tal com s'han posat els quarts, el club de Mestalla no prioritze el duel de demà. Ho sent. No té cap justificació. La mala situació econòmica no pot deixar als aficionats sense la il·lusió de tornar a sentir tot el que allò suposa. La necessitat dels ingressos de la Champions no ha de servir com a excusa per a no deixar-se la vida sobre el terreny de joc. En Meriton no són conscients de tot açò. Per molt que els ho repetisquen, no acaben d'entendre'l. Únicament gestionen l'entitat des d'un vessant empresarial. Un modus operandi molt positiu per a unes coses, però incapaç d'entendre de sentiments. I em consta que des del mateix club i també des de fora els ho intenten fer veure. Tant de bo s'adonen, rectifiquen i li donen llibertat absoluta a Marcelino per a anar amb tot. I si no, que ho faça per ell mateix.

Perquè a partir de les 21.30 hores, l'equip ha de morir sobre l'herba. Estalviar el mínim esforç queda prohibit. En un any com el del Centenari, regalar-li als seguidors la llicència per a somniar no té preu. Optar a guanyar un títol onze anys després faria oblidar la indignació que existís en aquells que pensen que l'entitat no ha estat a l'altura d'una temporada tan especial. Jugar una final minimitzaria la irregular campanya que està protagonitzant el combinat 'che'. Els que hem tingut la sort de comptar un esdeveniment així, a vegades, ens quedem sense paraules per descriure'l. Supera a la raó. El cor i l'ànima se situa a flor de pell. És pura màgia.

Com màgic estic convençut que serà l'ambient que demà presentarà el coliseu de l'avinguda de Suècia. Encara que l'estadi no s'òmpliga de gom a gom, Mestalla serà l'olla a pressió de les grans nits. Per l'afició no va a quedar. Com ja demostraren al Coliseum on sols se'ls escoltava a ells, van a esgotar fins a l'últim fil de la seua veu per a convertir-se en el jugador número 12, per a ajudar a marcar el primer gol. Perquè l'afició va deixar-ho clar mentre celebrava la victòria davant el Vila-real. Amb eixe càntic nascut des de la Curva Nord, la graderia d'animació va parlar pels quasi 38.000 seguidors que hi havia al camp i per tots aquells que espentaven des de casa: Mestalla vol la Copa. La vol i jo afegisc, i a més, la mereix. S'ha guanyat somriure a boca plena.

I fer-ho a més contra el Getafe. Amb Damián Suárez, amb Arambarri. Un conjunt amb l'ADN Bordalás que ha aconseguit traure de les seues caselles fins als més inalterables. No seré jo qui critique el seu joc, o no ens recordem ja del 'puto Valencia'? Aleshores tots presumíem de caràcter, el mateix que fan ara els madrilenys. Però eixe 'anar al límit' ha de servir com a incentiu per a, com a mínim, lluitar amb la mateixa intensitat que el rival i, d'esta manera, aconseguir que la qualitat s'impose. L'esperit de revenja ha d'existir però el que ha de predominar és el futbol. Sense ell no hi haurà remuntada possible.

Parlant de remuntades. Sóc dels que si m'haguera de jugar diners, no apostaria per què el València arribarà a temps com per a arravatar-li la quarta plaça de la Lliga al Sevilla, però...Però -i ho dic després que els hispalencs li clavaren 5 al Llevant- els de Pablo Machín començaren a disputar partits oficials en juliol, les cames ja no estan tan fresques i encara que seguixen reforçant-se en este mercat de l'hivern, el fet de continuar vius en les tres competicions els obligarà a fallar. No sé quantes voltes ni per quant de temps, però si els de Marcelino de veres han reaccionat...ai mare que me'n vinc amunt!

Noticias relacionadas