Mestres, però no “pilotàries” (encara)

VALÈNCIA. Més que definir les paraules, el diccionari ens defineix com a societat. I no sempre ho fa com ens agradaria. Ara per ara, el diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix les dones “empresàries”, “funcionàries”, “sanitàries” i “voluntàries”. Lògic. Tanmateix, se n'oblida de les dones que juguen a pilota. Segons els acadèmics i les acadèmiques, les “pilotàries” no existeixen. Hui, 5 de juny de 2021, el terme valencià “pilotari” fa referència, únicament, al “jugador de pilota”. Sense forma femenina possible. El mot “pilotària” no està, encara, acceptat. És com si Victoria, Ana, Mar, Aida, Amparo i totes les seues companyes no s’hagueren guanyat el dret a ser reconegudes com el que són: “pilotàries”. No s’ho mereixen? Costa d’entendre. Deu ser cosa de la filologia.

Siga com siga, mentre s’aclareix una resposta en el camp lingüístic (de segur que n’hi ha una), la pilota femenina avança en el camp social i esportiu. O, almenys, es mou. Que ja és. Enguany, per primera vegada en la història, un selecte grup de jugadores participarà en un campionat professional de raspall. Serà el Trofeu Mestres Teika, en el qual participaran les millors pilotaris (recorden, encara no es pot escriure “pilotàries”) del moment. Durant la competició, les jugadores tindran una cobertura laboral, així com una remuneració econòmica, tal com es va anunciar esta setmana. En definitiva, rebran el mateix tracte que els pilotaris professionals en els tornejos masculins. El repte, segons la Fundació per la Pilota Valenciana, gestora de la pilota professional, i l’empresa valenciana Teika, impulsora de l’esport femení i d’este campionat, no és altre que assentar les bases sobre les quals treballar en la configuració d’un calendari semblant al de la pilota professional masculina. Ganes, ambició i jugadores no falten.

De primeres, l’organització del primer Trofeu Mestres femení és tot un èxit. Un pas endavant cap a la consecució del que, fa només uns anys, era una utopia. Quan Ana de Borbotó, la seua germana Maria José o Sara de Godelleta van començar a trencar els esquemes d’alguns aficionats a la pilota, molt pocs van creure que les dones acabarien tirant avall la porta tancada del masclisme social instal·lat en un ampli sector de l’escala. No només van ser elles. Van ser les jugadores, les aficionades, les mares i filles de moltes comarques les que, des de fa unes dècades, van posar en marxa, pot ser sense més combustible que les ganes de jugar, la revolució de la pilota en femení. D’eixa força i impuls van créixer les actuals “pilotàries” (hui, per un dia, ens saltarem les normes de l’Acadèmia). Ana i Noelia de Beniparrell, Victoria de València, Mar de Bicorp, Aida de Moixent i tantes altres, van aparèixer com bolets gràcies al treball de camp de la Federació de Pilota Valenciana i les escoles municipals. Ara, després de dècades de faena obscura, i gràcies a l’aposta de Teika, les primeres Mestres faran un pas transcendental, que no definitiu, en el procés de la igualtat professional de les “pilotàries”.

Ara bé, queden molts dubtes per resoldre. I això no es pot obviar. Cal preguntar-se, per exemple, què passarà amb els clubs si les xiques acaben convertint-se en jugadores professionals. És a dir, si les millors “pilotàries” es dediquen a jugar al trinquet de manera professional, igual que fan els pilotaris, també hauran de deixar els seus clubs, com fan els xics. En altres paraules, hauran d’abandonar els campionats amateurs per a entrenar i preparar-se els campionats professionals. Si això ocorre, es debilitarà profundament la base sobre la qual es fomenta l’actual creixement de la pilota femenina: les escoles i els clubs. Què faria el club de Beniparrell sense Ana i Noelia? O el de Bicorp sense Mar i Victòria? O el de Borbotó sense Amparo? I si els clubs deixen de competir o baixa el nivell en estos tornejos, com podran atraure les xiques més joves, a les xiquetes, per a fer equips i competir? Són molts i complexos interrogants als quals s’hauran de donar resposta, pas a pas, quinze a quinze.

Altes qüestions, com el perquè no podem dir o escriure “pilotàries”, no són interrogants, són absurds.