X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Morales no és Maradona

16/02/2019 - 

VALÈNCIA. Morales no és Maradona. Sí: els dos són fills de família molt humil i van començar a jugar en camps de terra de barri. I sí, els dos formen part de l’imaginari col·lectiu amb uns colors determinats. I els dos tenen una personalitat tan marcada que els fa únics, singulars, incomparables. Mitja punta o extrem, també ha ocupat el lateral dret amb Lucas Alcaraz o la davantera amb Paco López. Polivalent i vertical, és un jugador de velocitat amb la pilota que disfruta i fa disfrutar del futbol d’atac.

He agarrat el baló amb espai per a córrer, sabia que m’esperava Carvalho, i me l’he tirada llarga. He arribat forçat al segon jugador, que ha tocat la pilota el justet per a fer-me l’autopassada”. Superat Bartra, l’oponent era Canales, però “era conscient que si feia una amagada se n’aniria a terra i així m’he quedat sol per a rematar”. Davant del porter “li he pegat amb l’exterior i he pogut marcar”. En acabar el Betis-Llevant, Morales ho narrava com si, a més de protagonista de la jugada, s’haguera vist des de la cabina de transmissions. Era el 0 a 2 contra el Betis en el primer partit de la temporada 2018-2019. Un gol fruit de l’atreviment, la confiança, la conjuntura i 74 metres de carrera. Un gol que es van apressar a qualificar de maradonià i que haguera pogut acabar amb un passe a gol al davanter o una incursió sense fruït. En tot cas, una jugada marca de la casa. 

Morales no és Maradona. Morales és el primer soldat grec que va botar del cavall de Troia. El ciclista que s’escapa i avorta la migdiada en una etapa qualsevol del Tour. El guepard que aprofita que els altres dormen, impulsat per la vista i la velocitat. Deia Lucas Alcaraz, l’entrenador que el va fer debutar en primera en el 2014, la revelació d’aquell campionat, que “si en lloc de ser lletget i amb barba, fora pelat i amb tatuatges, tot el món el voldria”. De fet, s’ha acabat tatuant l’avantbraç: ell mateix d’esquena i amb la camiseta del Llevant. Els colors del club impregnen ara la seua pell amb l’11 que s’ha sumat als dorsals llegendaris granotes, com ara el 18 de Ballesteros.

Morales és com el Llevant: un club humil que va arribar a l’elit quan ja no l’esperaven. De pare electricista i mare que després de criar quatre fills va entrar en una empresa de neteja, “mai hem tingut moltes coses i això fa que valores molt més el que vas aconseguint al llarg del temps”, confessava al periodista Cayetano Ros. Morales aprengué a regatejar amb els amics al parc d’enfront del seu col·legi a Getafe. Aquell futbol de carrer l’ensenyà a lluitar per cada baló per a fer-lo seu. Un futbolista de barri que no va xafar cap escola d’elit i que jugava a futbol sala quan un entrenador el va enviar a fer les proves del Real Madrid. No va reeixir. 

Passà pel Brunete i el Parla i arribà al Fuenlabrada, en Tercera. El caçatalents granota Juan Luis Mora seguia un central, però s’entusiasma amb el potencial d’aquell migcampista que “demanava la pilota amb insistència, driblava els defensors, arrancava amb velocitat i arribava fins a la línia de fons per a marcar”. Fitxà pel Llevant Atlètic als 24 anys, tan presumptament major per a un filial com per a imaginar que arribaria a Primera. L’any següent disputava la promoció d’ascens a Segona Divisió. No l’aconseguí, però se n’anà cedit a l’Eibar. Amb 26 anys, arribà a un equip de Segona sense la pressió de pujar i amb un grup il·lusionat que acabà pujant a Primera. Com ell, que debutà als 27 anys en l’elit del futbol espanyol amb el Llevant.

El 9 de gener de 2016 els granotes eren un equip deprimit i immers en el descens. El Rayo també, però mai havia perdut en Primera en el Ciutat de València. En el minut 81, José Luis Morales marcà el 2 a 0 en una jugada marca de la casa: corregué cap al córner, es besà la monyica i efectuà la salutació militar. Calia algú que tirara del carro i, per a deliri de l’afició, va nàixer “el Comandante”. Fins a hui i per sempre. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email