Ni en una pel·li de Berlanga

VALÈNCIA. La setmana passada es van complir deu anys de la mort del genial cineasta valencià i valencianista Luís García Berlanga. 

Nascut a València el 1921, fill d'una família benestant son pare va ser un destacat polític republicà, qui finalitzada la Guerra Civil, va ser detingut i condemnat a mort. Luis, per tractar de salvar-lo, es va allistar com a voluntari a la División Azul, una experiència vital que marcaria el seu pensament posterior. Fins eixe moment, el jove Berlanga era un àvid lector, aspirant a pintor i poeta, assidu a tertúlies artístiques, cinèfil empedernit i gran seguidor del València FC des de la seua infantesa. Una vegada va tornar de Rússia va estudiar, primer Filosofia i Lletres i després Dret a la Universitat de València, abandonant les dos carreres per traslladar-se a Madrid, el 1947, per ingressar a l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques (IIEC), formant part de la seua primera promoció. Luís García Berlanga es va convertir en un dels cineastes més renovadors de la postguerra espanyola, el que es va vore reflectit en els nombrosos premis que varen rebre les seues pel·lícules. Films amb els que va analitzar, de manera crítica, la vida espanyola d'eixos anys, gràcies a uns guions i uns personatges que li serviren per retratar eixa societat, dir el que no li agradava d'ella i al mateix temps fer riure, com exigeixen les bones comèdies. 

I una comèdia, amb tocs dramàtics, és el que està vivint el seu València des de fa uns anys. Ni el seu geni, ni el de Rafael Azcona, el seu guionista de capçalera, hagueren pogut imaginar alguns dels episodis viscuts i protagonitzats per la fauna valencianí en les darreres temporades. Eixa gran dupla creativa, que durant tres dècades van signar alguns dels títols més importants de la cinematografia espanyola, mai haguera ideat una trama on un ex-president tractara de segrestar a altre amb mètodes propis d'un TBO del gran Ibañez. Ni una fastuosa presentació de la maqueta del Nou Mestalla digna d'una escena de qualsevol de les tres pel·lícules de la seua trilogía nacional (“La escopeta nacional”, “Patrimonio nacional” i “Nacional III”). Ni un procés de venda del club ideat per “Esa pareja feliz” formada per Amadeo Salvo i Aurelio Martínez. Ni una assemblea “cartulinera” a Mestalla esperant “Los jueves milagro”. Ni una rebuda a un màxim accionista, vingut de Singapur, que va deixar en un no res a la de “Bienvenido Míster Marshall”. Ni una gestió econòmica del club que igual pot acabar amb “Todos a la cárcel”. Ni la presència d'Anil Murthy, un okupa, en la presidència i segons pareix en la direcció esportiva del club, que amb les seues decisions podria protagonitzar una nova versió de “El verdugo”. I sobretot el que mai hagueren imaginat és que el final del València poguera ser paregut al que va tindre “La vaquilla”. 

En definitiva, com va escriure amb motiu de la mort de l'insigne cineasta, l'amic Vicent Chilet, el València és un club “berlanguià”. Ho era, ho és i possiblement continuara sent-ho, encara que la seua directiva siga de Singapur, de “París-Tombuctú”, del poble de “Calabuch” o del barrí de Russafa, i donarà igual que siguen “Moros o cristianos” o que vinguen del desaparegut imperi austro-hongarés. Per cert, si es poguera escollir com morir jo ho tinc clar, sense cap dubte triaria la mort de Berlanga: sopar truita de creïlles, vore guanyar el València acompanyat d'un fill, gitar-me i passar a millor vida. Patir i gaudir del meu equip fins l'últim dia. Quin millor final per a una pel·lícula.