Espoli

VALÈNCIA. La fi de les famílies i els vells clans havia de tindre alguna cosa positiva. Per exemple, que hui es parle, encara que siga sense massa rebombori, de l'espoli patit en els últims 25 anys pel patrimoni històric del club. És una demostració palmaria —una més— de que ací ens bastem nosaltres asoles per a destrossar-nos sense necessitat de que vinguen de fora. Açò sí, lo del sentiment no se'ns va de la boca encara que hem acollit i protegit tals assumptes amb un silenci còmplice, alçant un tabú al voltant d'un fet que encara segueix banyat en un estrany misteri.

Perquè en una ciutat on es charren fins als detalls més grollers e íntims no em crec que el robatori de copes, banderes i arxius no tinga noms o sospitosos. Tal vegada que eixe mur del silenci seguisca en peus siga per estar cimentat en la vella escola i els seus otrora altaveus, en mirades a una altra banda i encobriments per interès o conveniència. La qual cosa empitjora prou el pronòstic.

Tampoc hauria de resultar una feina massa complicada elaborar una àmplia llista de possibles cacos. Més que res perquè l'assumpte ve marcat ja pel calendari, sent molts dels objectes sostrets exhibits en exposicions itinerants a principis del segle XXI, amb el corresponent publireportatge en alguna revista oficial dels anys 2000 i 2001. Un anar-i-tornar aprofitat per a ficar la mà a ulls d'un món que no va voler mirar.

A les relíquies restants se'ls va perdre la pista molt abans. Facilitant igualment l'acotament de la búsqueda. Però bé, la massa valencianista va decidir fa molt que la història del club i el seu patrimoni li la bufa. Ací no importa més que ascendir als cels a l'enèsim venedor de fum, parlar de cracks que mai arribaran i títols que mai es guanyaran per a mantindre viva la flama de l'autoengany.

De tot açò, personalment, mai vaig entendre l'interès o benefici fins que este estiu es va desarticular a Argentina una banda que assaltava modestos, però històrics, clubs de l'interior del país desvalisant les seues sales de trofeus. Anaven amb un objectiu marcat. Sostraient copes de plata centenàries d'equips de futbol, regates i rugbi, que després treien per llanxa motora solcant els rius que connecten amb els Estats veïns, aconseguint per una sola peça fins a 25 mil dòlars al mercat negre. Quan vaig conèixer la notícia vaig pensar en aquells partits nocturns i clandestins que es jugaven a Mestalla durant anys, durant aquells anys d'obres, durant aquells anys on es va desmantellar el pavelló social i el patrimoni històric del club es va dispersar entre magatzems llardosos i els mateixos baixos de Mestalla on els colps, la humitat i l'òxid van destrossar gran part del material.

Perquè tampoc podem descartar que alguns d'aquells filigranes trobara les piles de trofeus amuntegades en l'estadi i tocara alguna cosa. O que la veu correguera i davant la facilitat de colar-se en el recinte atragueren als guanyapans. De fet, l'únic robatori denunciat en la seua època es va produir així, quan la primera vegada que es van exposar els grans títols en la llotja desaparegueren un parell de lligues i alguna Copa, totes elles recuperades al poc temps. Veus?, denunciant igual haguérem tret alguna cosa en clar. Què haurem fet que fins i tot la Recopa va permanèixer durant anys a un despatx com si pertanguera al seu captor.

L'esperança és que la Fundació porta anys treballant —amb extraordinària discreció— en la recuperació del patrimoni, en la restauració del que queda, elaborant un complex i extens catàleg d'allò que n'hi ha i d'allò sostret que és possible que mai es complete.

Una de les grans lliçons que aprens res més submergir-te en hemeroteques i arxius és que la història que ens van relatar rares vegades coincideix al 100% amb la història real. Es va edulcorar tant, abusant en excés del copy-paste, que es va fregar la falsedat. Massa llegendes urbanes convertides en veritat i assumptes cabdals enterrats baix el fosc mantell d'una dictadura, que no deixava aprofundir ni airejar altres coses, no ens va deixar un bon relat. De tindre-lo, d'interessar almenys l'existent, estos successos no soles no passarien, sinó que d'ocórrer, generarien escàndol en lloc del pasotisme regnant. Hauria d'aprofitar-se el centenari no per a aconseguir un museu, o fer quatre castells de focs artificials, sinó per a començar a posar en ordre una història mutilada en la qual hi ha fins a competicions disputades que es desconeixen perquè mai es van explicar, quedant encara algun president per descobrir.

Però més enllà de tot açò, i aprofitant el tema, el VCF té diversos misteris, i alguna joieta, que bé estaria saber d'ells. Per exemple, sabem que la Copa Eva Duarte és una de les desaparegudes, però no es sap res dels títols locals, els Campionats de València guanyats als anys 20, que deurien, per la seua oficialitat e importància, estar exposats al costat de les lligues. És cert que no existeix referència gràfica, ni tan se vol relatada, de la seua existència. La qual cosa és tota una raresa, resultant esta l'única Federació que no atorgava trofeu als seus campions. Encara que sí era habitual que durant els homenatges als vencedors distingits socis, o xicotets comerciants, regalaren una copa als protagonistes. De fet, en el club ha d'estar l'ídem que Licores Yum va lliurar al València en 1923 amb motiu del seu primer entorxat.

Igualment, de conservar-se, ha de ser una delícia contemplar la Copa Nadal. Una competició que explica el naixement de l'atletisme a València, en l'origen del qual té molt a veure l'entitat del ratpenat ja que aquella competició naixqué en 1924 celebrant la creació d'una federació alçada al voltant de la secció atlètica del València F.C., i que va acabar guanyant tant en la prova per equips —competint amb Lora, José Andrés (el Rochet), Archelón o Fayos— com en individuals. sent el trofeu una donació de diversos directius, col·laborant el diari El Pueblo i L'Estaca.

En algun lloc haurà d'estar també el platejat present que el valentí i valencianista Ricardo Samper, president del govern en 1934, regalà personalment al Fé-Cé per a celebrar l'èxit d'assolir la primera final copera. Un trofeu que no va poder entregar en Montjuïc a causa del guirigall polític existent a Madrid en aquelles dates, però que setmanes més tard, aprofitant l'homenatge a Pasarín, viatjaria a Mestalla per a fer entrega del mateix, i també, de les medalles de subcampió als futbolistes.

Encara que un dels assumptes que més m'han cridat l'atenció des que tinc ús de raó és la inexistència de les Copes de Fires. Perquè els trofeus exposats no tenen res a veure amb els quals el president de la FIFA entregà als jugadors després de conquistar-los, ni tan sols amb les rèpliques que posseeixen éstos en les seues cases, convertint-se el VCF en l'únic campió en no disposar d'una còpia del trofeu original. De fet, ni els dos que existeixen s'assemblen entre ells. Què dimonis va ocórrer ací? Se'ls oblidà encarregar una rèplica abans de retornar el trofeu original? Es van perdre i es van substituir amb el primer que es va trobar?

Pot ser, tot açò no siga més conseqüència que la de no haver tingut mai un cuidat protocol de custòdia, conservació i estudi, tal vegada, descarregat en una vis cultural menyspreadora del passat. Un desinterès generalitzat que fa que assumptes com estos, amb prou feines, ens interessen a quatre bojos. Fa anys parlava amb el nét d'Andrés Bonilla, un dels fundadors i peça fonamental en la construcció del València, i m'explicava com amb el temps, l'arxiu personal del seu iaio, vital per a entendre l'origen mateix del club, va acabar perdent-se perquè ningú va saber entendre la seua importància i valor, no arribant-li a ell més que un grapat de fotografies i alguna esquela. El mateix que els de el sentiment van estar a punt de fer-li al València.