Vint anys d'altre pibe inmortal

VALÈNCIA. Mentre el VCF se'ns va de cap a segona (qüestió de temps, serà enguany o el pròxim, però el destí està marcat baix estos paràmetres) entre aplaudiments, inacció i passivitat general, durant esta setmana es complirà un aniversari. L'avís d'un temps que hui sona a ciència-ficció però que fou real. Ho vam veure, i viure. Esta setmana es compleixen dos dècades de l'arribada de Pablo César Aimar a Mestalla. Sí, Pablito se'ns fa major. Pot parèixer absurd, però al gener de 2001 que el VCF es fera amb un dels millors talents del planeta, amb un hype que li feia ser notícia a Europa relacionant-ho amb els majors clubs del certamen, va ser tot un esdeveniment. Un colp d'autoritat, una sorpresa majúscula, a un club que no sols sabia què volia ser, sinó que tenia clar d'on venia.

I es va fer amb tal discreció que ens va agafar a tots amb la incredulitat posada. Una jugada magistral. Fins a dos dies abans que transcendira l'acord amb el futbolista les portades donaven per fet que acabaria al Barça, fins i tot es plantejava una guerra soterrada entre els catalans i el Milan per fer-se amb el crack. Qui cony anava a pensar que acabaria ací veient els pretendents amb els quals se'l relacionava?

Lo millor de la incorporació fou el seu significat. Perquè tingué diversos significats. El primer va ser deixar clar que la voluntat de voler arribar era un fet, no un lema buit per a titular un llibre. El creixement de l'entitat iniciat a mans de Ranieri no anava a tindre fi. El segon va ser reafirmar un projecte que estava sent atacat des de fora. Aquell VCF va arribar líder destacat al nou mil·lenni, un líder xiulat per un públic incitat per un predicador. Una primera volta brillant que va compaginar amb una actuació europea igual de contundent. Però l'estrena d'any li va sentar malament, el primer peu en el segle entrant va arribar amb una humiliant eliminació copera a mans del Guadix, cuer del seu grup a segona B, després de remuntar un 4-1. Del 4-2 al 4-4 de Zahovic al 92 van transcórrer set minuts per a claudicar als penals. Un shock que va ser notícia mundial, el subcampió d'Europa clavant el genoll davant un dels pitjors equips del tercer nivell futbolístic. Va ser un colp que aprofitaren molts per a llançar-se sobre Cúper d'una manera despietada, els mateixos que sempre estan disposats a dinamitar-lo tot segons bufe el vent. Però aquell inici d'any seria encara pitjor, el calendari va disposar que el líder encadenara tres partits consecutius davant Deportivo (vigent campió de lliga), Barcelona i Reial Madrid. Els tres millors del campionat al costat de la cuperativa. Una sèrie que es va saldar amb tres derrotes. Derrotes injustes. A Riazor es va perdre 2-0 amb tángana inclosa en un partit que estava sent un 0-0 de manual. Davant el Barça, a Mestalla, l'únic tir blaugrana entre pals va acabar en el definitiu 0-1 que va deixar de regal una sanció a Ayala després del seu ball sobre Simao. I al Bernabéu… bo, lo de sempre. En tres setmanes s'havia perdut tot lo guanyat en una volta sencera. Una crisi de resultats que algú va voler transformar-la en institucional, en l'excusa per a traure del magatzem el TNT i reduir-lo tot a enderrocs per a portar-se el benefici corresponent. Per això el fitxatge d'Aimar va ser una galtada en l'argumentari infantiloide que impera a este univers. No sols era ratificar a l'entrenador, sinó donar-li allò que portava mesos exigint. 

Encara que l'operació no va ser senzilla, no únicament per la fèrria oposició interna de Manolo Llorente a tal desemborsament, sinó pel pirateig del mercat argentí. En quant es va donar a conèixer l'acord als dirigents de River se'ls va tirar damunt la hinchada i van anunciar, roda de premsa inclosa, que trencaven el tracte. Una estratègia vàlida per a que el VCF, disposat a salvar la cara després d'anunciar la nova incorporació, acabara pagant tres milions més. Assumpte que només va valdre per a embravir a uns mercaders que l'única cosa que volien era repartir-se comissions, i com quantes més millor, estant ja a València amb el futbolista per a passar revisió mèdica i signar els papers es van desmarcar altra vegada anunciant una nova ruptura que els va valdre un parell de zeros més al seu compte corrent. Un negoci que diversos anys després acabaria portant als tribunals al president i la directiva de River, condemnats per cobraments de comissions en els traspassos que van fer. I esta gent va vendre a la creme de la creme: Saviola, Aimar, Ángel…

En total van ser 23 milions d'euros, una quantitat que en el futbol de 2001 era una barbaritat. Així de contundent era el missatge que llançava un club emergent des d'un xicotet racó del vell continent:  Yeep, estem ací i hem vingut per a quedar-nos. 

Va suposar l'espenta que necessitava aquell grup, sempre acusat de faltar-li brillantor als últims metres per a convertir el seu domini en gols. No es pot separar Milà d'Aimar. Ja el seu debut front al Man.United el 14 de febrer va ser tota una declaració d'intencions. La guinda a la millor plantilla, la del segon any de Cúper, que hem vist des d'aquella dels anys 40. Mai vam tindre un grup de semblant nivell, ni per quantitat ni per qualitat. Totes les posicions doblegades amb futbolistes de primer ordre. Al talent descomunal de Mendieta se li unia la màgia argentina d'Aimar. 

El calendari no va jugar a favor, ficar una final de Champions a meitat de maig amb una lliga que acabaria a mitjan juny va ser una mala jugada. El mareig d'haver de preparar la final, i el shock d'haver-la perdut, va esfondrar a un equip que arribá a l'últim mes de competició situat a dos punts del líder, incapaç de tornar a guanyar un encontre després d'eixir derrotat de Milà passant de lluitar pel títol a quedar-se fora dels quatre primers en tres setmanes i mitja. 

Una aventura que almenys ens va deixar altre pibe immortal, un futbolista d'una qualitat descomunal que es va adaptar a un futbol criminal. Poc es recalca que en aquells dies Aimar es passava el dia en terra de la quantitat de trompades que li donaven, colps que llavors no requerien sanció i que hui serien targetes roges. Una assiduïtat tan gran que el bo d'Aimar acabava rient-se, dient-li al col·legiat amb aquell somriure que a veure si li deixaven avançar dos metres sense tirar-lo al terra. En el futbol d'ara on t'ensenyen targeta per res haguera brillat més i millor. Ara existeixen els espais que van fer gran a Pablito a l'Argentina. El futbol del jugar i deixar jugar. Però eixe és el seu mèrit, haver triomfat a un futbol on no hi havia espais, on t'unflaven a patades, i on no existia eixa estupidesa instaurada de ‘protegir al talent’. Es va avançar Aimar al seu temps, per fortuna. Hui seria impossible tindre-lo aci, mai haguera arribat, i d'arribar, haguera durat any i mig. Sort d'aquell VCF que a Aimar ho va retirar Silva, que estava cridat a ser millor, però del qual no vam poder disfrutar res perquè la seua eclosió va coincidir amb el nostre declivi. Lo que converteix a l'argentí en el millor jugador que hem tingut en eixa posició. Un tipus tan bo que fins va saber brillar a pesar que els seus problemes de creixement van deixar com a seqüela un físic que li generava dolors insofribles impedint-li rendir al 100% amb assiduïtat. 

Continuarà tenint detractors, segur, perquè ací som tan rarets que lluny de saber disfrutar de lo bo ens preocupem per trobar arguments per a desprestigiar o restar-nos mèrits. Encara queden exemplars amb la descaradura d'insultar a un tros d'entrenador com Cúper. Són els mateixos que després lloen a Celades o posen de crack a Guedes. S'ho diuen tot ells cada vegada que obrin la boca. 

Però en fi, este 24 de gener es van complir 20 anys de l'anunci. El 27 ho fa la seua signatura, el 31 será el del seu aterratge a Manises, i el 14 de febrer (igual tornem a parlar d'ell, esta vegada d'ell i no del seu fitxatge) ho farà el seu debut. Uns temps meravellosos d'un VCF irrepetible que ens va fer somiar desperts. I al qual cada vegada enyorem i valorem més veient en què ha degenerat. Ho tinguerem tot, però tot, per a donar el salt, i ho tirarem al fem per anar tan justets de trellat. Ara pareixem disposats a quedar-nos ni tan sols amb club. Ningú podrà negar que no ens esforçarem per a acabar així.