X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Enrique Georgakopulos i Alejandra Soler

Ell, fill d'un cònsol. Ella, d'un obrer, disposada a regirar-se contra el cosset que li va disposar la societat. Tots dos corren davant la cavalleria alfonsina que intenta repel·lir, esquivant objectes llançats per alumnes de química, les revoltes estudiantils que marquen el final de la monarquia...

7/03/2018 - 

VALÈNCIA. Ell, fill d'un cònsol. Ella, d'un obrer, disposada a regirar-se contra el cosset que li va disposar la societat. Tots dos corren davant la cavalleria alfonsina que intenta repel·lir, esquivant objectes llançats per alumnes de química, les revoltes estudiantils que marquen el final de la monarquia.

Quatre anys entre exemplars de El Pueblo m'han convertit en nostàlgic d'una ciutat que ni tan sols vaig conèixer; idealitzar-ho fa oblidar les penúries d'aquells temps, tremendes e inhumanes, però m'agrada creure que m'haguera encantat ella sencera. Veure oblidada, esborrada, perduda eixa València derrotada em genera certa decepció.

Almenys ens queda una col·lecció de personatges meravellosos fent coses meravelloses, com estos dos joves estudiants. El fill del cònsol grec a València i la parella (secreta, per controvertida) del fill de Félix Azzati; un dels personatges més influents de la ciutat.

Tracta d'una València viva e inquieta que un any funda la FAI i al següent la FUE (Federació Universitària Escolar), eina fascinant que inclús sorprèn que tinga segell valenti. Sindicat, en contraposició a l'omnipresent i oficial del règim, que demanava obrir l'educació a tots els substrats de la societat, fent-la pública, universal, reconeixent el dret de la dona a poder estudiar; estudiar de tot... medicina, filosofia, arquitectura...

Per a tal cosa, per a acabar amb les desigualtats socials, impulsà les biblioteques ambulants portant la cultura i el saber a tots els racons de la geografia.

Enrique, estudiant de medicina, un dels seus capitosts, adorava el rugbi. "Disciplina més noble i completa de quantes existeixen", capità de l'equip de la FUE, autor d'un llibre sobre història d'un esport introduït a la ciutat per ell mateix, a més de ser el primer internacional valencià del baló ovalat. Alejandra, defensora de la igualtat total entre home i dona, fou de les primeres xiques a llicenciar-se en la universitat quan una bocanada d'aire fresc en forma de República obrí les finestres. A més de ser una notable atleta. Així es van conèixer, reivindicant, i així es van completar. Doncs prompte la FUE impulsà l'esport fins a cotes insospitades en aquells temps.

Ideal esportiu com a complement educatiu que el republicanisme abanderà des de principis de segle i que explica un assumpte poc tractat, o conegut, i és que els presidents, directius i jugadors del València F.C. fins a 1939 eren en la seua majoria militants d'opcions republicanes, adscrits al Partit Autonomista molts d'ells; amb la seua corresponent quota de lerrouxistes.

Però hui venim a parlar d'un Georga impulsor dels equips universitaris i les posteriors seleccions nacionals femenines, entrenant a moltes d'elles, com a la pròpia Soler o a Juana Reinés, primera plusmarquista dels 100 metres llisos. Revolució social i cultural que les deixava veure en pantalons curts jugant al bàsquet en lloc de fer-ho al tennis amb faldilla fins als turmells. Practicant atletisme, natació o fins i tot boxa, disposant la FUE de 400 esportistes en diferents modalitats; la meitat dones.

És també una manera d'explicar altre vessant poc airejat: Mestalla com a Stadio Comunale. Acollint encontres de rugbi, hoquei... sent casa per als equips d'una FUE impulsora també del futbol femení, on l'esquadra entrenada per Georgakopulos se'n portà algun torneig que altre jugant de local al recinte de l'avinguda de Suècia; concorrent en ell festivals olímpics a manera de captació de jugadores, i atletes, que explica aquell fugaç València F.C. femení nascut al 1931.

Personatges de novel·la, d'una complexitat que necessitaríem una extensió de la qual no disposem per a arredonir la seua biografia, que va més enllà de dos capitostos estudiantils impulsors de l'esport universitari, o de la seua lluita a les aules. Però que van trobar en ell una manera de combatre un món desigual i desestructurat, enfonsant-se tota conquesta baix una dictadura que no portà més qun regrés a les cavernes, i un exili que posaria fi a la vida de Georga en ajudar a escapar a una jove condemnada al linxament per suposat idil·li, en plena ocupació francesa, amb un oficial nazi .

Final que adverteix sobre el caràcter d'un home que fou fidel a la República fins a la seua mort, ajudant de Juan Negrín quan el govern es traslladà a València, exiliant-se al seu costat, però humà al punt d'auxiliar a amics, o al seu propi germà, enrolats en el bàndol contrari perquè mai deixà de considerar una barbàrie que allò acabara a tirs i persecucions entre iguals.

El seu record, com el de la ciutat que va ser, quedà en l'oblit, sent ideal per a donar nom a càtedres, recintes, memorials o trofeus en qualsevol disciplina ja que ningú va fer més que ell per l'esport, la igualtat o la inclusió a un lloc tan viu e inquiet com aquella València desapareguda.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email