Peter says goodbye

VALÈNCIA. Ho he dit moltes vegades, a Meriton cal escoltar-ho sempre. Perquè sempre adverteix amb antelació dels seus pròxims moviments. Fins i tot parla quan no diu res, com ha ocorregut en la presentació dels comptes. Un document convertit en tota una confessió.

La primera d'elles és que de complir els seus propis balanços, uns que vénen amb més maquillatge que un cortesà de Versalles, perruca inclosa, el VCF entraria en causa de dissolució en tancar l'exercici amb pèrdues de 26 milions. Un símptoma esclaridor de la nefasta situació financera de l'entitat: Ni amb enginyeria comptable han aconseguit tapar el failure. Per sort no ocorrerà, ja que les vendes importants es van realitzar després del 30 de juny, així que amb això, i el que caiga al gener, evitaran el problema. De moment.

Cal recordar, per a despistats i homes a sou, que este personatge porta ací sis llargs anys i que cada intervenció en el planól esportiu ha deixat forats financers inassumibles per a l'entitat. En els seus primers tres anys va deixar un forat de cent milions d'euros. No és nova la devastació provocada el passat curs, només que esta vegada la societat ja no aguanta tant de forat.

La segona confessió, o millor dit, la ratificació d'allò que ja s'intuïa, és que definitivament ha tancat l'aixeta. A Meriton no li ha importat ser notícia mundial per no poder pagar-li les fitxes als seus futbolistes, negant-se fins i tot a avalar els pagarés, però va estar prest a l'hora de pagar-li al banc amb una aportació mínima del màxim accionista. La diferència és que eixe pagament, que tampoc podia assumir l'entitat gràcies a la seua nefasta gestió, tocava un punt sensible: Tindre les seues accions com a prenda podia portar a Bankia a activar la seua eixida del VCF per la força i sense cap contraprestació.

Haver cancel·lat totes les línies de crèdit i posar com a data límit per a retornar-li els 55 milions (més interessos) prestats és una manera simbòlica de plasmar en document oficial la data d'eixida. Tal vegada siga més un desig que una realitat, però m'agrada veure'l així: Setembre del 2021 marca el principi de la fi de Meriton. Tot un ‘ahí vos quedeu’ en vers numèric que està per veure les conseqüències que adquireix. Veurem què són capaços de fer per a aconseguir tal quantitat de diners. Coneixent la incapacitat del club per a fer-lo ja s'han assegurat els drets de quatre futbolistes, que malgrat desconèixer els seus noms, bé segur que el seu possible traspàs dobla eixa quantitat. Eh ací la tercera confessió: Es poden anar deixant el VCF a segona, però mai ho faran amb les butxaques buides.

És al que va vindre, en definitiva. Perquè esta confessió confirma el paper de prestamiste que ha exercit Meriton al VCF. En sis anys no sols no han solucionat cap dels problemes que tenia l'entitat, sinó que tampoc han mogut un dit, ni mostrat el mínim interès, per a solucionar-los. El seu joc sempre ha sigut fitxar, vendre, comprar drets de futbolistes, cedir-los, o aprofitar la seua postura dominant per a fer-se amb els drets d'imatge de diverses promeses. Que porte dos anys intentant fer jugar per la força a Kang In, segrestant dorsals fins i tot, per a traure suculents rèdits personals de la seua explosió, tampoc és casualitat.

Almenys ens deixen un dia marcat en l'horitzó per a anar preparant-nos. Per si no ens bastava l'altra confessió, la primera i major de totes elles: La de que els seus homes porten un any reduint la seua jornada laboral al mínim. Entrar a les deu, passar-se el matí al bar i tancar jornada al migdia. Tota una mostra de preocupació per traure el club avant. En fi, finalment pareix que Lim ha entès que el seu temps ací s'ha acabat. El problema és la conseqüència d'això. L'alternativa que hi ha, o les escasses vies de solució: Es pot voler anar; altra cosa és que puga anar-se.

En resum, tirant d'un exemple pràctic, el VCF em recorda cada dia més al Aston Villa de fa quatre anys, quan el seu amo americà va fer, pas per pas, també acorralat per la seua negligent gestió, el mateix que està fent Meriton en l'actualitat. Tampoc li va importar no pagar les fitxes, o desmantellar l'equip i no invertir un cèntim en dos anys, ni acabar a segona protagonitzant un descens meteòric. Ell, finalment, sí va aconseguir el seu objectiu: Va recuperar els seus diners, al 7% d'interès, a costa de portar al club al límit de la seua existència i va trobar qui li comprara la propietat.

En el nostre cas, és difícil que algú vulga comprar el VCF al no tindre l'atractiu que atorga la Premier, ni el seu mannà televisiu, i arrossegant unes tares que només atrauen a especuladors.

Per a començar, jarabe de palo: La manera de donar-los el seu merescut és ajuntar el 5% de les accions. Suficient per a acabar amb Goliat d'una pedrada. L'1% ja està pràcticament reunit per Llibertat VCF. El 4% restant no hauria de suposar cap dificultat davant la gravetat dels fets. Lo contrari ens deslegitimaría per a denominar-nos aficionats.

El problema per a la 21/22, la temporada més crucial de la nostra història, és saber en quina posició ens trobarem com a massa social veient com Meriton ens està dient amb estos comptes que el VCF haurà de viure amb lo posat durant molt de temps. Entrem en un escenari que va més enllà d'objectius esportius: Ara això va d'evitar la mort del club e intentar recuperar el VCF.