Segur que és cosa meua

VALÈNCIA. He acabat per entendre que és cosa meua, de veres. És evident que el planeta futbol gira en un sentit, i jo acamine en el contrari. Probablement tot vinga causat perquè en ser un periodista de la perifèria (per tant un perillosíssim element gens professional i sí molt parcial) tinc ennuvolat el sa judici amb el qual l'altíssim dota aquells professionals equànimes i doctes que exerceixen el seu magisteri de la M-30 cap a dins. Però he arribat a la conclusió que no entenc res de res.

Ha acabat la primera volta de la Lliga i el València CF és tercer en la classificació (sens dubte, situació que millora en molt la més optimista de les previsions quan va començar el curs). Està a nou punts del Barça, a dos del Atleti, li trau vuit punts al quart classificat, nou al cinquè i onze al sisè. És el segon equip de la lliga que més gols fa (quaranta) i el sisè que menys encaixa (déneu). No ha perdut un partit amb cap dels tres equips que li acompanyen en posicions Champions i a més es troba classificat per a quarts de final de la Copa del Rei...

Bé, doncs amb tota eixa carta de presentació resulta que els mitjans als quals el club s´entrega en cos i ànima per a satisfer d'atencions no deixen de donar una visió de l'equip que en gens s'assembla a la percepció que jo tinc. Possiblement la seua equidistància en parlar per a tot el territori nacional els atorga una equanimitat que jo no tinc per seguir tots i cadascun dels partits que el València CF ha jugat des que començara la temporada. Probablement el seu judici siga més just gràcies a la distància, que el meu regit per la proximitat de qui està dia a dia pendent del que ací ocorre. 

Probablement el València "no faça res" per a guanyar els partits. És quasi segur que simplement haja tingut fortuna en els moments clau dels dotze partits en els quals ha guanyat. És més que possible que l'atzar haja volgut que la fortuna s'alie amb els blanc-i-negres en les quaranta dianes aconseguides, i que el dit incorrupte de San Nemopuceno ("Los Bingueros", obra mestra) haja assenyalat Neto per a fer les parades que li hem vist en aquells moments en els quals ha hagut d'intervindre. Amb tota probabilitat, tot serà conseqüència d'un equip d'autor "que fa el just" per a adjudicar-se victòries inmerescudes. Però jo ho veig tot d'una manera molt diferent...

Sempre em va captivar el discurs de Bielsa i em van espantar alguna de les seues accions (un eufemisme del que José María García solia definir amb la màxima "el negoci està a comprar un argentí pel que val i vendre-ho pel que ell diu que val"). Així que ho resumiré en una de les seues frases més famoses que ve a dir: "Vostè és el meu enemic, que m'enalteix. M'entén? Com més lluny estic del que vostè representa, millor sóc".

Si el València CF no està fent res extraordinari i els bons són Míchel i Paco Jémez, com proclamen a 350 quilòmetres de distància, hi ha alguna cosa que se m'escapa. Mai van entendre lluny d'ací que les milongues no són aplaudides per estes terres. Que ací agraden els triomfs amb més aroma de conceptes col·lectius que amb protagonisme de figurons individuals. Que açò és el que sempre ha volgut Mestalla, que açò és el que sempre va compondre el mapa genètic de l'ADN del valencianisme.

Per això amb cada ninguneig, el valencianisme se sent més complagut. Per això amb cada sostració pública de mèrits, el valencianista se sent més identificat amb este grup. Per això no s'ha escoltat el "vés-te ja!" que alguns endevins -asseguts sobre la catifa de pètals que el club va disposar- li insistien a Marcelino este estiu que li anaven a cantar "segur". 

Per això "Com més lluny estic del que vostè representa, millor sóc". Així que segur que l'equivocat sóc jo. Segur que és cosa meua...