Sempre ens quedarà Heysel

VALÈNCIA. Finalitzada l'eliminatòria contra l'Arsenal acaba també en esta columna la trilogia dedicada a la relació entre l'equip anglès i el de Mestalla. Passe el que passe en el futur, estos dos clubs sempre estaran íntimament lligats en la memòria dels seguidors valencianistes per una data, un camp i un títol: el 14 de maig de 1980, l'estadi Heysel de Brussel·les i la Recopa d'Europa. Estos tres elements formen part de la història en majúscules del club valencianista, pel que va representar la victòria i per la manera, heroica i agònica, en que es va produir, després de 120 minuts d'un futbol poc vistós i de la primera tanda de penals que va decidir una competició continental.

Per arribar a eixa final de la Recopa els valencianistes superaren succesivament al Copenhaguen, al Glasgow Rangers, al Barcelona  i al Nantes en les semifinals. El rival fou l'Arsenal, equip que, enlloc d'anglés, semblava més una selecció britànica. La seua columna vertebral estava formada per cinc jugadors irlandesos Pat Jennings, Liam Brady, David O'Leary i Frank Stapleton, dos nord-irlandesos Sammy Nelson i Pat Rice, un escocés Willie Young i únicament quatre anglesos David Price, Brian Talbot, Graham Rix i Alan Sunderland.

Durant els 120 minuts del partit cap jugador dels dos equips va destacar sobre la resta, però en la tanda de penals tot va canviar. Carlos Pereira, el porter valencianista, es va convertir en l'heroi del partit quan va parar el primer llançament dels britànics xutat per Liam Brady, després que Mario Kempes fallara el seu. Amb la seua parada Pereira va anul·lar l'efecte psicològic de l'error inicial del crack l'argentí. Després d'estes dos errades inicials, es marcaren els huit penals següents: Solsona, Stapleton, Pablo, Sunderland, Castellanos, Talbot, Bonhof i Hollins, marcaren per eixe ordre, els seus respectius penals, finalitzant la primera tanda de cinc llançaments amb empat a quatre.

Es donava inici a una segona tanda a cara o creu, Arias, marcava i col·locava el 5-4 en el marcador. Tota la responsabilitat, per seguir forçant la mort sobtada, quedava en les botes del migcampista de l'Arsenal, Graham Rix. Afortunadament el seu penal, llançat amb la seua cama esquerra, va anar per la part esquerra de Pereira qui li va endevinar la intenció aconseguint parar el tir. El València, amb la parada del seu porter, acabava de proclamar-se campió.

Rix, es va quedar junt al punt de penal, amb el cap catxo, immòbil, mentres els jugadors i técnics valencianistes invadien el terreny de joc celebrant la victòria.
Des d'eixe moment, la figura de Rix, l'extrem esquerra de l'Arsenal, va convertir-se, gràcies a Pereira, en un permanent referent quan es parla del moment més gloriós, fins ara, de la història del club blanc-i-negre.