Sentiment de pertinença

VALENCIA. "Sé que en un 99,9% no podem aconseguir la continuïtat del jugador. Si finalment no es queda, almenys intentarem que siga l'últim futbolista de l'escola a qui li passe pel cap anar-se del València". Amb esta declaració d'intencions va presentar-se Amadeo Salvo en el seu discurs inicial com a president del València. El mandatari parlava de Pedro Chirivella. I com ell mateix apuntava, el migcampista acabà signant amb el Liverpool anglés. El canterà s'afegia així als casos dels alevins Abel i Enric que havien fet les maletes camí de Can Barça uns mesos abans. Sense saber-ho, estos jóvens s'anaven a convertir en els primers exemples d'un canvi de dinàmica que Salvo va visualitzar i que, tot i el bon treball de Rufete a la Ciutat Esportiva, l'alacantí no va poder frenar. Tal volta pel seu ascens a director esportiu o tal volta perquè la manera de treballar del club en l'àmbit general al llarg dels últims anys no està sent la idònia. La gran majoria de jugadors han deixat de presumir d'eixe sentiment de pertinença que, en èpoques pretèrites, provocava que -alguns- renunciaren a diners per continuar defensant la camiseta amb la rata penada en l'escut.

Tampoc m'agradaria ser massa tremendista i afirmar que a Paterna no es fa res bé. Estaria faltant a la veritat. Sense anar massa lluny, Jaume Domènech, Gayà i més recentment Carlos Soler i Lato són productes de la factoria blanc-i-negra que ja formen part de la primera plantilla. No obstant això, el fitxatge de Nabil pel Manchester City no ha agradat gens ni miqueta al si del valencianisme. "Altra perla que se'n va. Altra més", era una de les reflexions que em feia ahir un d'eixos aficionats que es desviu pels seus colors de l'ànima. Però hui vull a nadar a contracorrent. Alesanco, que ha liderat diverses decisions errònies, no ha pogut fer res per a tirar enrere la marxa del marroquí. El club anglés li ha multiplicat quasi per deu el seu salari, la família ha vist en l'eixida del xiquet la solució a una situació personal compromesa i l'entitat de Mestalla no podia accedir a les seues pretensions perquè hauria creat un precedent molt perillós pagant una fitxa desorbitada a un xaval de només 16 anys.

Ara bé, alguna cosa falla en la política de cantera del València. Casos com els de Nabil han ocorregut, ocorren i ocorreran. I són inevitables. Però d'un temps a esta banda, els nanos no dubten a l'hora d'acomiadar-se de Paterna. O dubten molt poc. Jugar a les categories inferiors ha deixat de ser atractiu des de l'aterratge de Meriton al Cap i Casal. Sense quasi estructura a l'Acadèmia i amb un pressupost molt limitat, no s'aposta pels jóvens. L'entitat preferix invertir milionades en promeses estrangeres abans que en els jugadors que porten formar-se durant tota una vida a les instal·lacions de la Ciutat Esportiva. Peter Lim anteposa als Andre Gomes, Cancelo, Rodrigo, Santi Mina, Bakkali i companyia -que curiós, tots amb un denominador comú, el seu agent-. I açò els xiquets i el seu entorn ho oloren. El València no està sent capaç de crear l'atmosfera necessària perquè les estreles del futur puguen mostrar tot el seu potencial sense haver d'abandonar la nostra ciutat. L'últim exemple, el de Toni Martínez. El davanter murcià, internacional amb la selecció espanyola sub '19, va acceptar una proposta del West Ham per a gaudir de les oportunitats que li faltaven al filial xe. Doncs bé, en mig any ha marcat 13 gols amb l'equip de reserves dels 'hammers' i diumenge va debutar amb l'Oxford de la League One -conjunt de la segona Divisió anglesa al qual ha sigut cedit- marcant de cap el 3-0 davant el Newcastle de Rafa Benítez. I tot amb 19 anys.

Assumptes com aquest no poden tornar a repetir-se. Meriton s'ha d'adonar que la salvació esportiva i econòmica de la seua inversió passa per la pedrera. Una cosa és no poder competir amb la Premier a escala salarial i altra que els nanos no se senten valorats a la que hauria de ser sa casa. Recorden vostés quant de temps va allargar-se la renovació i ampliació de contracte de Carlos Soler ara fa onze mesos. El València -i en este cas assenyale a Alesanco- no veia clara l'evolució del migcampista a curt termini i el projecte que se li oferia no convencia a un jugador que és valencianista de bressol. I açò no és justificable. Si no s'aplega a clavar Garcia Pitarch enmig d'aquella negociació -Suso no va fer-ho tot malament- és molt possible que la gran esperança blanc-i-negra hui estiguera vestint de blaugrana perquè el Barça va apretar de valent.

El mateix que podria fer al llarg de les pròximes setmanes el Reial Madrid amb Kangin Lee. Txiqui Begiristain també volia endur-se'l juntament amb Nabil però la normativa anglesa ho ha impedit i l'entitat merengue no vol perdre ni un sol segon. Com és obvi, el mitjapunta de quinze anys no ha nascut a ni a Benetússer ni a La Pobla de Vallbona ni a El Puig: és coreà. Així que, o des del València comença a treballar-se en la formació d'un sentiment de pertinença que permeta als canterans vinguts de fóra de les nostres terres crear un valor afegit a vestir la seua camiseta o quan tinguen una bona oferta, agafaran les maletes i s'aniran. I no ho obliden, ells són el futur. Pren nota, Peter.