Superlliga, només un poc més de circ

VALÈNCIA. El món del futbol, abans de la Superlliga, ja era un abisme d’abismes. El problema, com en tantes altres coses, és que hi han pocs que vullguen vore les coses com són, que estiguen disposts a mirar fit a fit a la veritat. Critiquem ara als clubs que són l’èlit de l’èlit, que compartixen l’espai on som feliços. Bé que acceptem el primer abisme, el del repartiment dels drets de televisió, defés i justificat per eixe revolucionari de parròquia que és Javier Tebas, a 3,5 millones de jornal la temporada.

L’abisme no existix només entre clubs. N’hi ha un segon, dins d’un mateix vestidor, atiat pels zels i la cobdícia, on conviuen sous estratosfèrics que quatripliquen els d’uns altres companyons. Tots juguen al mateix deport? Tots posen el peu igual? I un tercer, creixent, entre vestidor i grada, que ha augmentat amb la pandèmia i els estadis buits. Els futbolistes, amb escassa empatia, estan còmodes sense l’exigència que sol sorgir, en circumstàncies normals, de la remor de l’estadi ple, jutge inapelable. I no són conscients de la inflació en què tenen instal·lats els comptes corrents. La tragèdia cognitiva és tal que no s’han adonat de la sentència a mort que representa una grada buida, de com d’essencial és l’aficionat per a mantindre l’statu quo. I en tot cas, allò que ve darrere no és més esperançador: en filials, jovenils i futbol base tot està ja tocat d’esta mosca. Nul·la connivència amb l’escut. Tot pareix instrumental, una successió de trampolins cap a la la fama. El futbol del segle XXI.

Qui paga, mana. Pagava la grada i era el senat, a mà alçada, amb mocadors blancs i ovacions tancades. I existia el respecte reverencial que se pressupon als que impartixen justícia. Hui ja no. El hincha no és sobirà. Els sous els paguen les televisions i les travesses. I no obstant, sense la passió de les grades no hi haurà futbol. Sense l’emoció per uns colors la gallina dels ous d’or morirà. D’ahí la crisi profunda, que no han entés els qui manen ni tampoc els grans protagonistes. Al voltant del futbol també hi han molts grans professional i gent honesta, per descomptat. Són els que detecten estos problemes de la forma més cristal·lina.

En este context naix la Superlliga com la fugida cap avant d’uns quants poderosos, després d’haver generat dèficits intolerables i consentits per les administracions que no s’atrevixen a clavar mà a l’opi del poble. Pérez i companyia defenen els seus interessos, tan lícits o il·lícits com els de Tebas, els clubs, o Rubiales, amb l’agravant que estos s’atrevixen a parlar en nom dels nostres sentiments, quan són els qui els han traït de forma sistemàtica.

El futbol necessita regenerar-se de cap a peus. Pero, i nosaltres, els ofesos? ¿Serem capaços de preguntar-nos, amb honestedat, si seríem iguals de frívols que els futbolistes d’èlit? Si contaríem els dies que falten per a l’inici de la Superlliga, en cas que el nostre equip estiguera dins… I sobretot, si estem disposts de bona veritat a construir un futbol millor.