València, de Londres a Cardiff

VALÈNCIA. Quan en 2003 Roman Abramóvic, el multimilionari rus, va comprar el Chelsea, a les vitrines d'Stamford Bridge, només lluïen un títol de Lliga, tres Copes, dos Copes de la Lliga, dos Community Shield, dos Recopes d'Europa i una Súpercopa europea. Hui la seua sala de  trofeus ha hagut d'ampliar-se per donar cabuda a altres cinc Lligues, cinc Copes, tres Copes de la Lliga, dos Community Shield, dos Europa League i una Champions.  Açò no ha sigut fruit de la casualitat sinó d'una inversió de més de 1.500 milions d'euros que han convertit al Chelsea, un equip tradicional del futbol anglès, però amb un palmarés sense massa brillantor, en  un dels  clubs europeus més potents. Després dels anys passats des de la compra del l'equip londinenc pel rus podem afirmar que Abramóvic fou un pioner, un avançat. El primer multimilionari que no va comprar un club només per especular, sinó que va invertir també per guanyar sobre el terreny de joc. La seua arribada a Anglaterra va obrir la porta a altres propietaris estrangers,  i va canviar per sempre els paràmetres del futbol que fins eixe moment coneixíem. Així, l'adquisició de clubs de futbol per part de magnats va deixar de ser una novetat.  Des de fa una dècada, els equips europeus s'han convertit en un terreny fèrtil per a xeics àrabs, magnats russos, empresaris americans o milionaris asiàtics. Comprar un club de futbol s'ha convertit en una moda, com adquirir una supermansió, un megaiot o un jet privat. 

Molts d'estos clubs, actualment, formen part de l'entramat societari, com qualsevol altre negoci, en el què participen els seus propietaris o màxims accionistes. 

Al Regne Unit és on més s'ha extés esta tendència en els últims anys i en eixes han arribat personatges com Vincent Tan, el propietari, des de maig de 2010, del 82% de les accions del Cardiff City FC, l'equip de la capital de Gal·les. Tan és un dels empresaris amb més èxit de Malàisia, però açò no l'ha garantit èxits similars en l'administració del club. És més, amb el seu comportament, prepotent i autoritari, ha demostrat no entendre el que suposa ser el màxim accionista d'un club de futbol. Si la gestió als despatxos i a la gespa no ha sigut exitosa tampoc podem dir que s’haga guanyat l'estima dels seus aficionats per decisions tan estrafolàries com ordenar, al 2012, el canvi de l’escut i la camiseta de l’equip.  El Cardiff, un club conegut, des de 1908, com els «ocells blaus», pel color de la seua samarreta i l’oroneta que tenia el seu escut, va passar a vestir de roig i a tindre un drac a l’escut. El màxim accionista assistia als partits lluint la nova camiseta, a diferència de bona part del públic que continuava fent-ho amb la blava, per respecte a la tradició i com a senyal de protesta. Tan va justificar el dràstic canvi assegurant que en Àsia «el roig és el color de l’alegria i el blau el del dol», com pot observar-se, el seu comportament a més de mostrar molt poca sensibilitat amb la tradició del seu club també tenia un punt de provocació. 

Si traslladem al València estos dos models de gestió no ens equivocarem molt si diem que les formes i les maneres de gestionar el club de Mestalla estan, malauradament, molt més properes a les del Cardiff que a les del Chelsea, i això que algú, en  el seu dia, va catalogar la venda del club com la major transacció del futbol mundial.