València-Girona i les bombes de Franco

VALÈNCIA. Al llarg dels seus quasi cent anys el València FC/CF ha vist com alguns dels seus partits han sigut suspesos o aplaçats, generalment per temes meteorològics o d’ordre públic. Però hi ha un altra causa que va fer que no es poguera jugar un partit entre els dos equips que esta vesprada s'enfrontaran a Mestalla.

Poques són les ocasions en les que els de la Costa Brava han jugat a Mestalla. El partit lliguer de la temporada passada, altre en Copa al 1979, un amistós al 1943 i el primer jugat al 1937 en la Lliga del Mediterrani. En esta escassa relació, faltaria el corresponent al partit de tornada de la Copa de l'Espanya Lliure disputada, en plena Guerra Civil, entre juny i juliol de 1937. Una nova competició futbolística, plantejada com a substituta del Campionat de Copa i no com a una continuació del mateix, que fou impulsada pel president del València FC, Josep Rodríguez Tortajada. 

Este campionat es va disputar amb un innovador format de lligueta a doble partit, classificant-se per a jugar una final els dos primers classificats. L'equip impulsor junt al Llevant FC, l'Espanyol i el Girona, per la renuncia del FC Barcelona, jugaren esta nova competició, denominada Copa de l’Espanya Lliure-Trofeu President de la República.

La competició es va desenvolupar amb una certa normalitat, fins arribar a la última jornada que havia de disputar-se l'11 de juliol i en la que havien d'enfrontar-se en Mestalla els propietaris del terreny de joc i el Girona FC. Eixe mateix dia havia de jugar-se també el partit entre l'amateur meregot i el Burjassot FC corresponent al campionat amateur valencià. 

Doncs bé, cap dels dos partits va poder disputar-se per la prohibició dictada per la Direcció General de Seguretat del Govern de la República, argumentant l'amenaça dels bombardejos aeris. Els dirigents valencianistes van tractar de que l'ordre fora revocada, al·legant que no havien pogut avisar als espectadors que esperaven per entrar al camp, a més de les moltes molèsties que l’aplaçament anava a generar. Res va fer variar el criteri de l'organisme governamental, dirigit pel coronel Antonio Ortega, casualment president del Madrid CF durant la guerra.

L'ordre del coronel Ortega afectava als partits de futbol, les corregudes de bous i a tots els espectacles a l'aire lliure. No hem d'oblidar que a mesura que la guerra va anar acostant-se a València, les condicions per a la pràctica esportiva es trobaren amb més dificultats, fins i tot alguns partits es varen interrompre al sonar les sirenes i alarmes que anunciaven els imminents atacs aeris. Cal recordar que València va ser la tercera ciutat on més víctimes provocaren els bombardejos franquistes després de Barcelona i Madrid.

Davant la impossibilitat de poder jugar a València es va decidir que es disputara uns dies més tard, al barceloní camp de Sarrià. Eixe matx tampoc va tindre un desenvolupament normal, ja que quan faltaven set minuts per als noranta, l'àrbitre, de cognom Saurí, va sorprendre a tots al xiular el final del partit. El desconcert va ser general. Els equips es retiraren als vestidors, poc després tornaren al camp els gironins. L'àrbitre, tot i haver-lo donat per acabat, va ordenar la tornada al terreny de joc dels equips, negant-se a fer-ho el València.

A requeriment dels clubs, el Comitè de Competició, es va reunir per tractar l'incident. Van assistir representants del Llevant, Espanyol, València i Girona. Després d'una breu deliberació, es va acordar donar per acabat el partit amb el resultat d'empat a dos.

Amb eixe punt, els valencianistes es classificaren per a la final de La Copa de l’Espanya Lliure-Trofeu President de la República, disputada a Barcelona el 18 de juliol de 1937, però eixa, ja és altra història.