Viatge a Mordor

VALÈNCIA. L'única cosa que m'aborda davant la televisió és un gan sentiment d'indiferència. Per alguna raó han aconseguit apagar-me la flama. Em quede igual d'impassible amb els quatre al Madrid que amb el ball que et va donar el Betis. És una sensació estranya, i desagradable, que s'ha estès a tot. No he vist un partit de futbol des de febrer, i els del VCF ja és més per obligació que per gust. I fins i tot, molts els evite. Probablement si no fóra per Plaza Deportiva portaria el mateix període de temps, o més, sense vore als de Mestalla.

L'al·licient que per a mi té la temporada està fora de la gespa, al que succeïsca en ella no li trobe cap rellevància. El destí ja està marcat al terreny de joc, siga una posició dalt, o dos baix, no hi ha altre lloc per esta plantilla que la mediocritat de la mitja taula. Tindre tan clar eixe final des de l'inici, i el nul futur que li atisbe al club, és una llosa que evita que abrace altra actitud.

L'al·licient, deia, està fora de tot això. Està a tractar de trobar un demà per a una entitat que porta anys fugint, sense èxit, del cementeri.

En els xicotets oasis de dignitat resideix la meua última esperança i totes les il·lusions que albergava antany. Vore com grups de donningúns deixaren la queixa estèril i es tiraren al carrer muntant una revolució en fred va ser tan inesperat, sorprenent, com a emocionant. Perquè així és com cauen les tiranies, amb xicotets reductes d'oposició despertant consciències adormides. Ni tan sols crec que els responsables siguen conscients de la gesta que significa haver ajuntat l'1% de l'accionariat, de l'accionariat de base, del d'una acció, nou, o vint, entre una massa social eternament passiva, poc inclinada a la implicació i espectadora més que aficionada. I ho ha fet sense necessitat d'un líder populista amb una enorme maquinària mediàtica al seu servei.

Un gran avís eixe detall, assenyalant-nos l'immens esgotament general que ha d'existir entre una població que no s'ha mogut mai per res. I que d'haver-ho fet quan tocava mai haguérem arribat a conèixer a Peter Lim; ni a Juan Soler. És el gran símptoma per a l'esperança, i el de l'enorme preocupació de Meriton i els seus acòlits, aquells que denunciaven a crits espolis i saquejos en temps de Llorente (un d'ells va arribar a perseguir-lo camera en mà per la platja) i que ara callen o voten com a mascotes del poder tot el que proposa Singapur a les juntes d'accionistes.

Eixa lleugera però robusta conscienciació que el partit que s'està jugant és el de la pròpia existència de l'entitat ens ha agraciat amb la creació de la Comunitat del Anell. Però sense homes, escuts, ni elfos. Ni tampoc velles ciutats emmurallades que ens resguarden. Però amb totes les hordes d'orcs, mags traïdors, els Nassgul tuiters, llengües de serp i mil perills que sortejar per a arribar al Mont del Destí.

És una missió abocada al fracàs, que necessitarà colps de sort, iniciada sabent que sense la implicació d'algunes antigues famílies (l'exercit dels morts) i els seus paquets accionarials serà impossible aconseguir el 5% necessari per a jutjar a Meriton. És un pas, el de seduir-les, que haurà de donar-se, encara que no siga plat de bon gust, de la mà d'eixe Aragorn vestit de jurista que és Queralt. I s'haurà de fer sabent que servirà, per a més inri, d'argument als que viuen a la calor de Lim i els importa tant el VCF que juguen a favor d'aquells que el destruiran. Però en tota guerra són necessàries pinces per al nas, i en una que tracta d'evitar que el VCF acabe en liquidació, bones són.

A més, tampoc hauria de suposar un dilema moral. És brindar-los a aquells que van iniciar este camí l'oportunitat de redimir-se, d'arreglar una part d'allò que trencaren. Total, els que es queixaran són els que mai van moure un dit si no rebien alguna cosa a canvi. Són les meretrius de Meriton les que haurien d'arrossegar algun tipus de problema moral per estar en el costat que estan, i per demostrar que per a l'única cosa que volen l'escut, com volen altres les banderes, és per a tapar els seus negocis e interessos espuris.

Que un moviment de base, sense patrocinis de cap classe, aconseguira ajuntar el 5% seria un triomf històric. Una revolta sense precedents que marcaria un abans i un després. La revolució francesa a la vora del Túria que enviara un missatge inequívoc a generacions futures de directius per a canviar d'una vegada per sempre la cultura de la societat. Un canvi de paradigma que només pot aconseguir una afició com la mestallera, tan donada a impossibles, guiada per eixe esperit imbuït des de la fundació que ens ha portat des de llavors a superar objectius inimaginables en origen.

Tal èxit, i el que desencadene en l'eixida de Meriton, no s'ho pot arrogar ningú, ni restar un àpex de protagonisme als seus vertaders impulsors. És un triomf del poble de Mestalla (amb l'1% ja tenen acollonats a més de tres), i és al poble de Mestalla a qui cal atribuir-li'l. Prendre la senda del Bar Torino és l'adequada per irreprotxable, perquè configura la filosofia d'una revolta que no ha començat en despatxos d'alta cuna, ni amb acabalats padrins locals, sinó al carrer, sense res, ni ningú, com va succeir al 1919, el dia que alguns van entendre que sempre varem estar asoles i que mai vindrà ningú a rescatar-nos de res. I això és el que més por els fa (a tots).