Viure sense pilota

VALÈNCIA. El dilluns a Xeraco, el dimarts a Oliva, el dimecres a Guadassuar, el dijous a Bellreguard, el divendres a Piles i, per a rematar la setmana, el dissabte i el diumenge a Bellreguard, de nou. És la ruta habitual de partides de Just Huesca. O ho era. Perquè des de principis d’any i almenys fins a març (després de la pròrroga de les mesures anunciades pel Consell) este fidel aficionat a la pilota de Benigànim, com la resta dels enamorats al trinquet puntuals a la cita amb la vaqueta, haurà de buscar la seua particular vacuna contra el “mono” de pilota. Una síndrome d’abstinència contra el qual no és gens fàcil lluitar quan la pilota és un ritual consolidat durant dècades, sobre milers de partides, viatges, dinars i tertúlies amb els amics. Una necessitat vital per a les generacions que van arribar tard a la societat de l’entreteniment constant i la nova era digital. O massa prompte. Per als que només veurien Netflix o Amazon si hi estigueren disponibles les partides de Paco “El Genovés”.

“La pilota és un verí, és una droga. I ho porte mal. Molt mal. Perquè, ara que estic jubilat i tinc més temps, havia entrat en una dinàmica en la qual m’ho passe molt bé. Coneixes a la gent, als pilotaris, estàs molt a gust… I de colp i repent s’ha talla tot. I costa molt. De veres”, explica Just. Als seus 74 anys, este veí de la Vall d’Albaida es defineix com un producte del fenomen “El Genovés”. “Igual que moltíssima gent, vaig començar en la pilota amb el ‘boom’ que va representar la figura de Paco Cabanes ‘El Genovés’. Gràcies a ell em vaig acostumar a vindre al trinquet i disfrutar del joc de la pilota”, apunta, sense perdre ocasió d’exercitar el sentit de l'humor. “Ara estic preocupat perquè la xica de la gasolinera de Quatretonda la tinc molt enfadada. Gastava tres depòsits al mes i ara en mig en tinc de sobra”, bromeja Just, que sap ben bé el que farà quant els trinquets reòbriguen. “Tornaré. Posant-me la mascareta, amb les mans netes, els peus, la distància de seguretat… El que siga necessari. Ha sigut un colp fort i caldrà superar-ho entre tots”, conclou.

Salvador Navarro és d’Algemesí, però al trinquet de Guadassuar tot el món el coneix per “Savorito”. Des que tenia 8 anys, quan va començar a jugar (va arribar a anunciar-se en partides professionals), cada setmana travessa la porta del trinquet per a disfrutar de les partides. Ara ha acomplit els 80. I mai havia estat tant de temps sense vore la pilota rebotar contra les muralles blanques de Guadassuar. “La setmana de Pasqua no hi havia partida i en estiu tancaven alguns dies per vacances, però com açò mai. I ho porte mal, segons puc, perquè no tinc altra afició. M’agrada vore el futbol, però com la pilota… I no puc fer res. Tinc un xalet i me’n vaig allí a passar la vesprada amb el gos. A passar les hores. És que no es pot fer res més”, assenyala Salvador, un altre que tampoc té dubtes que tornarà a xafar les lloses del trinquet quan es puga. “Ja he preguntat al trinqueter i m’ha dit que sembla que fins a març res”, diu amb certa resignació.

A Gandia viu, ara sense eixir de casa, José Antonio Fenollar. Als seus 85 anys és un dels grans clàssics en la llotgeta de baix del trinquet del Zurdo, a Bellreguard. Amb 10 anys va començar a deixar-se vore pel desaparegut trinquet de Gandia, on va ser testimoni del joc del Rovellet, i des d’aleshores no ha pogut desenganxar-se. Un altre aficionat que ho està passant malament. “El més greu és que la gent ha deixat d’anar a poc a poc al trinquet. Vorem com es recupera”, adverteix només començar la conversa. Fenollar, amb una força vital envejable, va tornar al trinquet després de la primera onada de la pandèmia. De fet, només eixia de casa per a vore les partides. “Sempre amb la mascareta. Allí la portàvem tots. I si algú la portava per davall del nas, de seguida anava Emilio (el trinqueter) i li feia posar-se-la bé. Ho tenien tot molt controlat. A més, ara, si van 150 persones al trinquet ja és molt!”, explica. De moment, manté el contacte amb els responsables del trinquet desitjant que es done llum verda per a tornar al seu lloc a la canxa. Quan puga ser.

D’un poc més al sud, de Xaló, és Pepe Vives el “Xixonero”. És més jove que els anteriors aficionats (60 anys), però les vesprades se li fan igual d’eternes. “Arriba el dissabte, es fan les tres de la vesprada i pense a agafar el cotxe per anar al trinquet. Però no. I en casa què faig tota la santa vesprada?”, es pregunta. Acostumat a les partides en Pedreguer, Sueca, Pelayo o Bellregaurd, a Pepe només li queda internet. “Ara he vist que van a posar partides velles, les voré, perquè… Què fas en casa?”, apunta. Pepe forma part d’un nombrós grup se seguidors de la pilota que es manté en contacte permanent, preparats perquè prompte arribe la bona notícia. “Hi ha qui no es preocupa, però nosaltres ens parlem per telèfon cada dia per vore quan es podrà obrir”, afegeix. I per què? Per què eixes ganes de tornar al trinquet? “És el cuquet de la pilota. Vore als jugadors, discutir amb els companys per la partida… Vas agafant afició i tens gust d’anar”, puntualitza Pepe.

Just, “Savorito”, Fenollar i el “Xixonero” són només un exemple. Com ells, desenes i desenes maten les hores esperant la tornada de la pilota. Criats al trinquet, són els aficionats que han vist passar tots els jugadors de l’últim segle, els que recorden cada partida i, pràcticament, cada quinze. Els aficionats a qui els seus peus els porten, sense pensar-ho, fins a la porta del trinquet. Els qui no han fallat mai. La pilota forma part de la seua vida i ara han de viure, almenys per uns mesos, sense ella. Tard o d’hora, però tornaran.