Working class hero

VALÈNCIA. Desfà el camí que tots fan als 23. És admirable renunciar voluntàriament. El repte és qualitat innata en Mina, durant anys va ser l'únic que lluïa una autèntica mentalitat guanyadora, una ambició, eixint a jugar amb ella posada. Era lo que més cridaner del seu futbol. Ell volia, ho sentia, i actuava en conseqüència. Per això destacava tant entre una col·lecció de zombis.

Així se'n va, convençut de trobar una ruta més curta per a arribar a la selecció i una via més ràpida d'acabar a la Premier, o en un Atlètic. Per tal raó li sap a poc ser el jugador número 12, un excel·lent jugador número 12. Probablement el millor jugador número 12 que hem tingut.

Però als personatges com Mina els pesen les pintes. Explica eixa dualitat amb la seua figura. Vilipendiat al món virtual, on impera l'aparença e importa poc el contingut. I ovacionat amb fulgor al món real de Mestalla, on es veu el futbol en panoràmic i el treball coral destaca sobre l'individual.

A més, representa tot l'exigible a un futbolista. Es llança sense preguntar al camp, lluita fins l'última pilota, i no es queixa ploga, faça fred o calente el sol. Futbolista full time al no plegar-se a capritxos o humors; la gespa encén el seu foc i així s'entrega. Fins i tot disfruta d'eixa espontaneïtat que li portà a presumir d'haver perdut set quilos en quatre mesos després de donar-se a la vida golfa en unes primeres setmanes on se li va caure el món damunt en veure's a soles, amb diners i a una casa buida a les nits.

Són les coses que han fet que amb el temps li agafarem afecte, en part, perquè ens veiem reflectits d'alguna manera en ell. És el triomf de la classe obrera sobre el pijoliberalisme sociòpata. Un tipus descoordinat i atrotinat com la vida mateixa polvoritzant els ràtios golejadors de figurins sense substància però amb bons filtres a Instagram. Idèntica cantinela que explica per què la seua marxa desperta goig en algun sector per a alçar en herois a desconeguts que han demostrat el mateix amb el doble d'oportunitats.

Ser Mina implica un reconeixement esquiu. Vorem qui arreplega el testimoni dels dotze gols i cinc assistències per curs que signava Santiago tots els anys jugant dos mil minuts. I qui serà capaç de revolucionar els partits eixint en ple naufragi. Incondicionals així sempre fan falta en equips que volen ser alguna cosa, calen eixes virtuts.

Però en la seua marxa hi ha assumpte més dolorós: Eixa sensació de que li comprares al Celta un juvenil per polir, i després de quatre anys formant-ho i menjant-te les seues imperfeccions, ho perds quan està en l'edat i el moment ideal per a donar el pas. Un màster a preu d'or que acaben aprofitant altres.