No serà el mateix desfer-se de Cancelo i de Garay o si m'apuren de Simone Zaza, que traspassar a Rodrigo, Parejo, Carlos Soler o al propi Kondogbia -el club farà efectiva amb l'Inter de Milà la seua clàusula de compra-. Ni el mateix, ni paregut.
VALÈNCIA. Una setmana sense Lliga és sinònim de mercat. D'informacions i desinformacions al voltant d'entrades i eixides. Més encara quan el València té la Champions en la butxaca i la planificació de la pròxima temporada, per qüestions evidents, passa a un primer pla. Mentre Marcelino continuarà exigint i exigint als futbolistes de l'actual plantilla per a què no es relaxen ni un sol segon -veient els entrenaments a Paterna no hi ha dubte que va a ser així fins a l'últim minut de la campanya-, ha aplegat l'hora de fitxar.
L'hora de confeccionar una plantilla capaç de donar la cara en la màxima competició continental. De res servirà l'esforç d'enguany si, com va ocórrer amb Nuno, el València fa el ridícul per Europa. Però l'objectiu no és senzill. Entre altres coses perquè l'economia mana i el control de la Lliga obliga a obtindre uns ingressos de vora 45 milions d'euros nets per equilibrar el pressupost. En cristià, que abans de comprar, tocarà vendre. I del treball per a aconseguir ofertes pels jugadors 'no imprescindibles' dependrà la resta del mercat. No serà el mateix desfer-se de Cancelo i de Garay o si m'apuren de Simone Zaza, que traspassar a Rodrigo, Parejo, Carlos Soler o al propi Kondogbia -el club farà efectiva amb l'Inter de Milà la seua clàusula de compra-. Ni el mateix, ni paregut.
Però se'n vaja qui se'n vaja, d'allò sobre el que no hi ha debat és que Parejo necessita un substitut. Un relleu que permeta al capità tindre descans i no haver de jugar-ho tot. I és ací on entra un nom propi: André Gomes. El portugués, que amb la classificació del Barça per als quarts de final de la Lliga de Campions ha deixat mig milió d'euros en caixa, haurà d'eixir del Camp Nou. Psicològicament no aguanta. Després de la seua entrevista a 'Panenka' el migcampista va confessar un problema que, desgraciadament arrossega des de fa massa temps. No és nou. André era feliç al Cap i Casal; Barcelona, en canvi, s'ha convertit "en un infern" per a ell. I què volen que els diga, a mi una línia medul·lar amb Coquelin-Kondogbia, Parejo-Andre-Carlos Soler em posa. Si Valverde opta per acceptar una cessió, aniria a per ella. Sent un risc, que ho és, confie en l'exvalencianista.
André tornaria a ulls tancats. A Mestalla va oferir el seu millor futbol i, damunt, és bon xic. A diferència dels Enzo, Alves, Nani i companyia, sempre va disfrutar de la simpatia del vestidor. Ara bé, hi hagué un moment en el qual, quan les coses es complicaren després de la marxa de Nuno, s'amagava. Almenys així ho pensava més d'un. No volia la pilota, li tremolaven les cames. I quan t'ho conten des de dins, alguna cosa hi haurà de certa. No obstant això, amb la dinàmica actual del València, amb Marcelino a la banqueta i amb la possibilitat de cobrir la posició de pivot i d'interior dretà, jo amb ell, no m'ho pensava.
Com tampoc vaig a pegar-li massa voltes a les diferents publicacions que han vinculat, vinculen i vincularan als millors jugadors blanc-i-negres amb els diferents transatlàntics del futbol europeu. Primer, perquè la temporada dels de Mestalla convida al fet que els clubs amb diners a les seues arques s'hagen fixat en ells; segon perquè la seua obligació és preguntar; i tercer perquè, desgraciadament, hui qualsevol rumor es convertix en notícia. Naturalment que als responsables del Reial Madrid els agradarà Kondogbia. Per descomptat que hi haurà combinats anglesos pendents de les evolucions de Carlos Soler. No tinc dubte que el Calcio haurà tornat a posar els seus ulls en Simone Zaza. I així podria continuar amb quasi tota la plantilla, però d'ací, a què els interessos ens convertisquen en realitat, hi ha massa distància. Entre altres coses perquè este tipus de transaccions no es concreten mai en el mes de marc i menys amb un Mundial de per mig.
Ara bé, hem de ser conscients que, si Lim no ho remeia -i no té pinta-, el club haurà de desfer-se d'algun dels seus actius més importants. I com vosté, jo també tinc 'intocables'. Però en el meu cas, fa temps que li vaig perdre la por a vendre. El problema no està en esta part de l'equació, sinó en l'oposada. Si confies en el 'fitxador', en el director esportiu o com se'l va batejar, en el director de l'àrea tècnica, tot està sota control. La figura de Pablo Longoria serà clau en este procés, com ja va ser-ho al llarg del passat estiu, ho negue qui ho negue. Però no tant com la de Mateu Alemany. El director general és qui ha de forçar el mercat perquè arribe eixa oferta que sols supose un mal menor i que permeta al València tornar a la Champions per donar la cara, i posats a demanar, per la porta gran.