Perillosa dinàmica

VALÈNCIA. “El València està en crisi”. Les cinc paraules amb les quals arrancava la meua opinió de la passada setmana. Entenent la paraula “crisi” com el moment en què la rutina ha deixat de servir-nos com a guia i necessitem optar per altres camins renunciant al que ara utilitzem. Doncs bé, m'equivoquí. Servidor no estava sent fidel a la realitat. Perquè les estadístiques asseguren que el moment en el qual la rutina deixà de servir-li a Marcelino no és nou. Des de la jornada 14 de la temporada anterior quan el conjunt blanc-i-negre queia per primera vegada en Lliga davant el Getafe, l'equip de Mestalla ha sumat 16 victòries, 15 empats i 13 derrotes. És a dir, que fent números rodons, des del passat tres de desembre el València només guanya un partit de cada tres. Eixa és la mitjana, no de hui, sinó dels últims onze mesos. Òbviament un poc distorsionada i agreujada per l'horrorós inici de la present temporada. Però més enllà d'açò, el que deixa ben clar esta anàlisi és que la dinàmica no és bona. Més bé, tot el contrari.

No obstant això, el tècnic no canvia. Basant-se en la creença de què una variació notable a estes alçades de la campanya ompliria de dubtes a la seua plantilla, l'entrenador asturià repetix una vegada i una altra els mateixos patrons. Eixos que l'han portat a acumular 9 empats en els últims 12 compromisos. Tant 'confia' en la seua idea que ni en Berna ni dissabte a San Mamés va esgotar les substitucions. Heu notat la ironïa? Les coses no funcionen, el València no arranca i Marcelino no troba solucions a la banqueta? Després d'haver invertit més de 125 milions d'euros en fitxatges? Que sí, que hi ha hagut lesions, però no han de servir com a atenuant. Precisament per afrontar este tipus de contratemps hauria d'estar confeccionada l'actual plantilla. Però, per desgràcia, no està sent així.

Amb honroses excepcions com són les de Gayà, Neto, Paulista o Coquelin, cap dels jugadors estan rendint al nivell que els espentà fins a la quarta plaça. Per no parlar de les cares noves. Cap d'elles, repetisc, cap està millorant als seus predecessors. Sols em limite a descriure el que està succeint de la manera més objectiva possible. I ho dic jo que, com ja he escrit en alguna ocasió, en el mes de maig no m'haguera pogut ni imaginar que el club fóra capaç de confeccionar -a priori- un vestidor amb la qualitat de l'actual. Però Gamiero és l'ombra del Kevin del Sevilla i prou pitjor al de l'Atleti; Batshuayi juga per a ell; Piccini ha començat malament encara que jo crec que acabarà millorant a Montoya; Cheryshev ni fu ni fa; i Wass no és el tot terreny que destacava en Balaídos. Ara bé, sóc dels que pensa que quan els resultats no arriben, tots pareixen pitjor del que realment són.

El que sí que em té preocupat és que Marcelino no ho veja. Almenys que no ho reflectisca en el seu discurs públic. I no em referisc al fet que 'mate' als jugadors, perquè entenc que haja de reforçar-los i més ara, però ha de ser autocrític. No és presentable que comence la roda de premsa després d'empatar a Bilbao dient que San Mamés és “un camp complicat” i que el seu equip “va meréixer guanyar”. No míster. Primer perquè després de 100 partits al seu nou estadi, l'Athletic Club només ha guanyat 51 partits. És a dir, que perd o empata, un de cada dos. I segon, i principal, perquè el València no va ser superior al rival. Tingué la claríssima ocasió de Rodrigo, la de Batshuayi i poc més. Sols va despertar en el tram final del duel i, damunt, va ser ahí quan de nou Neto va haver d'exercir de salvador amb el darrer llançament de Mikel San José.

A més, des de la distància, perquè jo no estiguí a Bilbao, tinc la sensació que l'asturià comença a sentir-se atacat. Les seues respostes són més curtes, tallants. Entenible des del punt de vista humà, però incomprensible en l'esport d'elit on conviure amb este tipus de situacions entra dins del normal. Com ho està fent José Luis Gayà. El de Pedreguer, és un dels pocs claus als que poder agafar-se. Està 'tieso', té els isquiotibials a punt de dir prou i es deixa l'ànima en cada jugada, a cada acció. El lateral ha donat un pas endavant, el seu rendiment no accepta debat i se li està posant cara de capità. De primer capità. Dins i fora del camp. La seua autocrítica a la fi del partit em reconforta: “Teníem l'obligació de guanyar i no ho hem fet. Necessitem generar més ocasions. No estem contents”. Tres frases i una única realitat. Sense excuses. Perquè fins i tot, el VAR va perjudicar els de Mestalla, però no és moment de justificar el mal inici amb res. Toca entonar el mea culpa i treballar encara més. Com diu Gayà. Com fa Gayà. Que a mí, em representa.