VALÈNCIA. Queden 47 dies per aplegar al 25 de maig. I 51 per al 29. Matemàtica pura. Menys de dos mesos en els quals -tot i la derrota de dissabte a Vallecas- el València ens ha regalat a tots la llicència per a somniar. I quan dic a tots, em referisc a tots. Sense distincions. Sense excepcions. Perquè tots els que senten l'escut de la rata penada com a propi tenen el dret a fer-ho. Els que 'mataven' a Marcelino a l'inici de 2019 i aquells que pensàvem que l'asturià no era el problema sinó part de la solució -per molt impopular que fóra en eixe moment-. Els que dubtàrem de la figura de Mateu Alemany durant el seu aterratge i els que es desenganyaren amb l'arribada de Peter Lim. Els que no es cansaven mai de xiular a Parejo i els defensors acèrrims del migcampista de Coslada fins a quan no donava dos passades seguides. Els penyistes, els no penyistes, els associats del Xicotet Accionista i els membres de la Curva Nord. I també tots els abonats de Mestalla que no estan d'acord amb les formes de la graderia d'animació. Tots. Perquè sols així, sol estant units, sols remant en una mateixa direcció l'equip serà capàs de convertir una temporada tan especial com la del Centenari, en una campanya inoblidable.
Veure a aficionats del València enfrontant-se, xiulant-se els uns als altres, recriminant-se determinades actituds mentre els futbolistes es deixaven la pell en cada acció per a derrotar al Reial Madrid em va provocar vergonya. Feia pena. Una sensació que m'agradaria no tornar a viure mai més. Si a mi em pregunten crec que amb la CN10, Mestalla sona millor. Però més enllà del que jo puga pensar, el que és vertaderament important és el que senten els protagonistes, els jugadors. I ells ho tenen clar: volen, ara més que mai, a l'estadi del seu costat, donant-los suport sense descans. És el moment de què la graderia es convertisca, una vegada més, en el jugador número 12. El vestidor demana unió i ha arribat l'hora de què totes les parts en qüestió aparquen durant un parell de mesos de les seues diferències, donen el seu braç a tòrcer i es deixen de batalles que no porten a cap lloc. D'una banda i d'una altra. I posats a demanar que siga com més prompte millor, perquè no hi ha temps a perdre.
Entre altres coses perquè poden ocórrer situacions com de la despús-ahir. I com més units estem, més difícil serà que tornen a repetir-se. Perquè davant el Rayo, l'equip mostrà de nou la seua pitjor cara. Eixa que el convertix en vulnerable. Tant que ni el mateix Marcelino s'ho podia creure. El cabreig de l'asturià en acabar el partit es va fer patent a la sala de premsa. Per primera vegada en molt de temps va exterioritzar el seu malestar. “Únicament dos o tres futbolistes han estat bé”. La decepció del tècnic era quasi tan gran com la de tots eixos aficionats que s'havien il·lusionat amb la possibilitat de veure al seu equip dormir en Champions. No s'ho podia creure. Després de carregar-se al Sevilla i al Reial Madrid, l'equip s'havia deixat anar contra el penúltim de la Lliga. I quan el València ho fa, li guanya qualsevol. Fins i tot un conjunt que, amb tots els respectes, fa olor a Segona Divisió.
Dit açò, també vull extraure alguna conclusió positiva del desastre com, per exemple, l'autocrítica: la del míster i la d'un dels capitans. A Gayà no se li van caure els pantalons per reconéixer que no havien estat a l'altura. D'humans és errar i de savis rectificar. I encara són a temps. Els jugadors per a adonar-se que han d'estar al 200% si volen optar a convertir la temporada del Centenari en inoblidable i el tècnic a aconseguir que estos ho facen. I este vestidor, després de 17 partits sense perdre, després d'encadenar la major ratxa d'imbatibilitat de la seua història s'ha guanyat, almenys, el benefici del dubte. Jo no pense ser apocalíptic, ni vaig a cremar cap falla. Si no vaig fer-ho en gener quan pintaven bastos no pense baixar-me del carro per una entropessada. Dura sí, però redreçable. Amb l'ajuda de tots. Dels jugadors, del cos tècnic, dels directius i de l'afició. De tots. I quan dic tots, és tots.