El Mos del Fotut

VALÈNCIA. “Els núvols no són esferes, les muntanyes no són cons, els litorals no són circulars i els lladrucs no són suaus, igual que els llamps no viatgen en línia recta” ens deixà escrit l'eminent matemàtic Benoît Mandelbrot. La perfecció humana pareix inspirada en l’anhel per corregir la naturalea. Per això estudiem des de xiquets les formes geomètriques que, en realitat, a penes existixen. El Mos del Fotut és una anomalia extraordinària de l’estadi granota que convida a preguntar per una història ben arrelada en la identitat llevantinista. Contar-la és aprofundir en la nostra idiosincràcia. Corregir eixe defecte del Ciutat de València és una forma d’esborrar mig segle d’història vinculat a l’imaginari llevantí. I a canvi de guanyar què? Una suposada perfecció geomètrica? Arreglar el Mos del Fotut és un desig infantil nascut de la ingènua pretensió de creure que la imperfecció és lletja. No cal subsanar l’erro. Ningú vol suprimir eixe episodi del nostre relat. Seria una pèrdua de personalitat.

No es crea una anomalia arquitectònica ad hoc, però existixen perquè els estadis de futbol són el reflex d’entitats i urbs vives, que s’adapten a les circumstàncies. Hi han centenars d’exemples. L’espectacular estadi de Braga només té grada en les bandes: un gol està tancat per la paret vertical d’una pedrera i l’altre, obert, oferix una panoràmica de la ciutat. En el singapurés de Marina Bay el terreny de joc es troba envoltat d’aigua. El de Chinquihue, en Puerto Montt és el més austral de Xile i té una grada lateral oberta. Al Manzanares de l’Atlètic de Madrid li passava una autovia per baix de tribuna i Anfield té un barri residencial a uns metres. ¿Què direm del mur groc del Signal Iduna Park, de la circularitat de Maracanà, de la proximitat de les grades darrere les porteries en el desaparegut Atotxa o, més prop de casa, dels pilars que sostenen la coberta d’El Collao en Alcoi o de la vertiginosa verticalitat de la grada de la Mar en Mestalla?

La imperfecció és bella i, a sovint, una senya de identitat. El procés de construcció d’Orriols estigué amerat de complexitat. Feia anys que el club, pilotat per Antonio Román, anhelava la construcció d’un gran estadi per a tindre marge de creiximent en un temps en que l’economia del futbol depenia de la venda d’entrades i passes. La ubicació finalment fon la partida de Sant Llorenç, sobre l’Alqueria Cremà, on va nàixer la mare de Salva Regües. No es pugué salvar l’escull alçat pel Fotut, el llaurador que es negà a vendre el seu carxofar, així que es decidí construir l’estadi amb mos. Fa molts anys ja, quan només es diferenciava general de tribuna, els xiquets entràvem a l’estadi pel Mos del Fotut i corríem cap al vomitori. El cor ens glatia més apressa, en vore l’estadi a peu d’herba. Aquella perspectiva d’Orriols, saturada de colors, feia olor a terra arruixada i brossa tallada i ens feia sentir una punxada d’emoció que anys després sabérem que era l’indefugible enxís de la fidelitat.

El futbol sempre fon secundari en Orriols, un pretext per a refermar adhesions. Entre pares i fills, i mares i filles, i amigues i amics, i jóvens i vells. Per això necessitem tornar. I saber que el Mos del Fotut seguirà en el seu lloc cinquanta anys més.