Celebració i explicació en deute

VALÈNCIA. Demà es complixen 11 anys, més d'una dècada de l'últim títol aconseguit pel València Club de Futbol. I és que, malauradament, s'hem de remuntar fins al 16 d'abril del 2008 per a recordar que es sent quan un capità amb La Senyera al braçalet alça un trofeu. Aquella nit els gols d'Arizmendi, Alexis i Morientes acabaren amb el Getafe de Michael Laudrup. Va ser aleshores quan Baraja i Marchena li ensenyaren al cel del desaparegut Vicente Calderón qui havia sigut el millor equip de la competició. Pel camí havien caigut rivals com ara l'Atlètic de Madrid o el FC Barcelona. Un recorregut que ben bé valia una celebració com tocava. Les graderies del vell estadi matalafer es tenyiren de taronja. Sols els càntics dels milers i milers d'aficionats xe es feien sentir a la capital. Però tot va quedar en això. Una volta d'honor, quatre fotografies i poca cosa més. El forn no estava per a orgues. L'equip de Koeman lluitava per continuar un any més en la Primera Divisió i la por a un hipotètic descens va imposar-se a la lògica alegria de ser campions. Errada.

Amb la perspectiva que dóna el temps, aquella plantilla va prendre una decisió, recolzada pels directius, de la qual hui en dia es penedixen. Al Cap i Casal no va haver-hi festa. Les celebracions no van existir. Els futbolistes, que jugaven quatre dies després a San Mamés, preferiren no 'descentrar-se' i “almenys -eixa va ser la frase de dins del vestidor- empatar diumenge contra l'Athletic Club”. Finalment, els bascos els clavaren 5, Koeman anà per l'aire -cosa que ja estava decidida prèviament- i va haver de ser Voro l'encarregat de salvar als blanc-i-negres del descens en el tram final d'aquella temporada. L'última en la qual vam tocar metall. Però no l'última en la qual els nostres carrers van sentir-se protagonistes. Ni protagonistes ni campions.

Però esta garba podria redreçar-se en poc menys de mes i mig. Perquè, més enllà del que puga ocórrer a la Lliga, els hòmens de Marcelino van a jugar una nova final el pròxim 25 de maig contra el Barça i està amb peu i mig en les semifinals de la UEFA Europa League. Fins i tot, si recorrem a l'estadística, l'actual València té al seu abast la possibilitat de disputar dos finals en una mateixa campanya en els seus cent anys d'història. És una oportunitat que no podem deixar escapar.

I parle en primera persona del plural perquè ara, més que mai, és el moment de remar tots en una mateixa direcció. I això no significa, per exemple, deixar de formular crítiques constructives per a denunciar les coses que no es fan bé perquè milloren. De la mateixa manera que pense que la decisió de la Curva Nord de tornar a animar ha sigut la més intel·ligent, però sobretot, la millor per a l'equip, per al club. Encara que este col·lectiu seguix sent conscient que Anil Murthy vol acabar amb el concepte que ara existís de la graderia d'animació tal com la coneixem més prompte que tard.

Però menys encara haurem d'esperar per a escoltar de nou a Mateu Alemany. El director general tornarà a enfrontar-se a una compareixença pública més de tres mesos després. El balear haurà d'explicar si, esta vegada de veres, el club està a prop de vendre l'actual solar de Mestalla i reprendre d'una vegada per totes les obres del coliseu de l'avinguda de les Corts. I a falta de conèixer els detalls, acceptar una oferta per davall dels 110 milions d'euros sabent que el deute amb el banc per este concepte supera els 160 quilos, a priori, no sona massa bé. I encara que més val perdre que més perdre, i dins d'eixe esperit crític que mai ha de desaparèixer, m'agradaria saber què pensa de tot açò Aurelio Martínez. Qui fóra president de la Fundació va atrevir-se a assegurar que Peter Lim es comprometia a comprar el solar de l'actual Mestalla per 150 milions si no arribava cap oferta superior. Va mentir el senyor Martínez? L'enganyaren? Per què no va signar-se en el contracte de compravenda? I per damunt de tot, per què no parla? Per què no s'explica? Sols per la insígnia d'or i brillants que un dia va rebre, sols per respecte a ella, hauria de fer-ho. Li ho deu al valencianisme.