Com hem canviat!

VALÈNCIA. Hui no és un dia qualsevol. Almenys no per a mi. El de hui és un dia de canvi, de renovació. De tirar la vista enrere i somriure. Primer perquè la vida està per a disfrutar. Per a gaudir. I segon perquè per molt que ho intentem, el passat, passat està. Mai serà diferent. És com és i hem d'acceptar-ho. Però en el meu cas particular, hui és un dia en el qual, per exemple, escric el meu últim article a esta casa, tant de bo sols de la present temporada. Porte anys vinculats a Valencia Plaza i l'honor no pot ser més gran. Però la malenconia s'està apoderant de mi, ho reconec. Després d'uns dies pegant-li moltes al cap fent una anàlisi de com he aplegat fins ací, he de confessar que estic content. Que amb els meus encerts -pocs, però bons- i les moltes errades, em sent orgullós del meu treball. Del camí recorregut, de la seua direcció i de la forma escollida. Modificaria alguna cosa, però tampoc massa.

En la setmana que ahir va concloure, per exemple, es compliren 10 anys des que Juan Villalonga va aparéixer en les nostres vides. Una dècada de la 'venda' de les accions per part de Juan Soler per només 15 dies. Aleshores, servidor era un pollastret que acabava d'aterrar en la ràdio i que micròfon en mà es passava el dia fent guàrdies al sol intentant traure alguna sucosa declaració. D'aquell 'xiquet' queda poc -i no parle del monyo-, però allò que no ha variat és la il·lusió, les ganes per seguir contant històries, de comunicar, de lluitar per una notícia. Però allò que sí que ha canviat -i per a mal- és tot el que rodeja al futbol. Cada vegada resulta més complicat, més difícil accedir a un protagonista de manera natural, amb una relació cordial i així exercir de corretja de transmissió al voltant del que està succeint, això sí, amb la capacitat crítica que et donen 5 anys de carrera i 14 de professió. El món del futbol està virant -massa i no sempre per a bé- i no queda altra que adaptar-se. Acceptar-ho però sense resignar-se a lluitar per fer cada dia un periodisme millor.

I Déu em lliure de donar consells a ningú quan no te'ls demana i menys encara, lliçons de res. Però amb la perspectiva que et dóna el temps si em sent autoritzat a explicar les coses. I crec que esta és una bona ocasió per a fer-ho. Perquè tampoc ha plogut tant en esta ciutat quan dir que Jorge Mendes no era el dimoni era quasi una blasfèmia. Apareixia el Tribunal de la Inquisició de les xarxes socials per condemnar-te a la foguera més gran que poguera existir. El portugués -i Nuno- s'havien enfrontat a Amadeo Salvo i, davant del jutge Lim sols podia quedar un. Els dos bàndols s'encarregaven de 'matar' a l'altre i com el president tenia més i major accés a l'opinió pública de la ciutat, la versió quasi única era la seua. I no dic que l'altra banda tinguera raó, que tampoc. Simplement que en este sentit els partidaris de Salvo guanyaren la partida. Això sí, a nivell intern, res més, perquè el final ja el coneixeu. Es quedà Nuno, confeccionà la plantilla amb el seu agent i en tres mesos, al carrer. S'encetava una travessia pel desert que sols Marcelino i Mateu han sigut capaços d'evitar que s'estenguera.

Vinc a dir tot açò perquè el dimoni, dic Jorge Mendes, és el mateix que hui està assessorant un tal Gonçalo Guedes perquè es negue a ser traspassat a qualsevol altre club que no siga el València. I ara què? La reencarnació de Belcebú s'ha convertit en el nostre àngel de la guarda? Òbviament no. Mendes defensava, defensa i defensarà els interessos dels seus representats i el seu propi. Punt final. I vaja a saber vosté perquè, George preferix que l'extrem continue sent important en Mestalla i no que se'n vaja a la Premier. I tal volta la seua amistat amb el màxim accionista de l'entitat blanc-i-negra tinga alguna cosa a veure -que jo estic convençut que sí- però de la mateixa manera, no tinc cap dubte, que el portugués no sols està mirant pel bé del València i del seu amic -i soci- sinó que va més enllà.

Tindre a Mendes del teu costat mai és una mala notícia. Ni tan sols quan, com en aquell estiu del 2015, no va encertar cap. O enguany el traspàs de Cancelo està mal fet? I sabent que de la seua mà han vingut jugadors que no és que foren roïns, sinó que fins i tot feien llàstima, fent balanç, el club ha guanyat molts diners amb les operacions d'Otamendi, Andre Gomes, igual que podria fer ara amb Rodrigo i Santi Mina. A banda, Jorge sigut clau en les arribades de Garay o Mangala, Guedes o Pereira, entre altres. I si damunt, de tot allò que t'oferix el món Mendes, aconseguixes un filtre format per Marcelino, Mateu i Longoria, el còctel és quasi perfecte. I dic quasi perquè, seguix havent algú que es creu 'Un Geni' i que no és massa de dur sabates. És més de 'botes'. Però esta serà una altra història. Per a la pròxima temporada. Espere. Bon estiu.