Detalls de mentida

VALÈNCIA. Catorze anys havien passat de l'última victòria al Sánchez Pizjuán. Quasi tres lustres des que el València es proclamara campió de Lliga. Catorze anys des que Vicente i Baraja embogiren a tota una ciutat. Una vesprada que recorde com si fóra ahir, encara que quasi sense adonar-me ha passat molt de temps des que em botaren les llàgrimes d'alegria a territori sevillista. Són innumerables les històries que ja com a professional podria contar des d'aleshores però si hi ha una cosa que he aprés de totes elles és que, com en la vida, els detalls també marquen la diferència en el futbol. Cadascun d'estos pot canviar el signe d'una jugada, d'un partit, de tota una temporada. Els detalls et fan guanyar o perdre. Riure o plorar. Tornar a la Champions sense la necessitat de patir o haver-hi d'apretar el club fins a la fi de la campanya. I diumenge a Nervión, els detalls es tenyiren d'un marcat color blanc-i-negre.

Començant per un que va passar desapercebut per al gran públic. Com a capità, Parejo va guanyar el sorteig i va escollir camp. El de Coslada va obligar als de Montella a atacar en la primera meitat en direcció cap a la porteria oposada a la qual tenen costum. La raó era ben senzilla: la llum del sol. A eixa hora, l'astre rei dificulta la visibilitat quan el tens de cara i el baló va pels aires. Exactament el que li va ocórrer a Escudero en l'acció del zero a un. En una passada creuada, el lateral no va veure amb nitidesa la pilota, va errar i Rodrigo, el més llest de la classe ho va aprofitar per a obrir el marcador. L'hispà-brasiler ha transformat els seus dubtes en la definició per una seguretat absoluta. Segon detall. Però ni molt més l'últim.

Perquè no se'ns pot oblidar altre detall fonamental. L'estat físic de Kondogbia. Més enllà de la lesió que es produiria en els minuts finals, el francés ha demostrat que en el moment en el qual ha pogut parar per a què la seua fascitis plantar anara remetent, ha recuperat el seu millor nivell. Quasi ja sense molèsties, el migcampista és un futbolista de talla mundial. Com les mans salvadores a les quals ens ha acostumat Neto. El brasiler ens ha fet oblidar al seu compatriota Diego Alves amb sobrietat i sense estridències. Tot el contrari que Simone Zaza. Veient l'acció repetida de com l'italià intentà enganyar a l'àrbitre fent-li creure que el 'Mudo' Vázquez li havia pegat una colzada quan, primer no l'havia tocat i segon havia sigut el davanter qui havia abaixat el cap per provocar la suposada agressió. Pareix mentida que un atacant del seu nivell necessite d'este tipus d'accions. Després serem nosaltres els que ens queixarem quan els col·legiats no li passen cap.

I parlant de mentides, la comunicació per part dels diferents estaments de l'entitat està plena d'estes. O perquè ningú s'ofenga, de mitges veritats amb un denominador comú; totes acaben caent pel seu propi pes. Per ser més exactes, tres en a penes cinc dies. Els que transcorregueren des de diumenge i fins dijous. En eixe període de temps, Quique Setién deixà amb el cul a l'aire a totes aquelles veus oficials i oficialistes que negaren que Alesanco, aleshores director esportiu, havia aplegat a un principi d'acord amb el càntabre. El tècnic, que et podrà agradar més o menys però que mai es mossega la llengua, va ser prou contundent: "No m'agrada mentir i dir coses que no són. Va haver-hi moltes possibilitats que vinguera ací", va declarar des de la sala de premsa del camp de Mestalla.

Però no tot va acabar ahí, minuts després i en el seu cas des de la zona mixta, de nou Zaza, en una de les moltes entrevistes que va coincidir després de retrobar-se amb el gol, va fer menció a què "allò que va passar en el camp del Llevant" va ser una equivocació. Precisament, "allò" que en el mes de setembre era altra invenció de la premsa. I tot per justificar l'injustificable. Perquè l'italià tornà a equivocar-se dibuixant el ja famós gest amb la mà en clara referència a les crítiques -jo quasi no les he escoltades- per culpa de la seua sequera i encara més fent-nos creure que era una broma dirigida a son pare. El caràcter de Zaza dins del terreny de joc m'agrada, fins i tot és contagiós però també té estes coses.

Com té nassos que haja sigut necessari llegir a Parejo confessant un secret de vestidor el qual engrandix encara  més la seua figura però que al mateix temps desemmascara altra maniobra oratòria tant d'Anil Murthy com de Mateo Alemany. El primer en privat i el segon en públic no es cansaren de repetir que la política de preus en la venda d'entrades per a les semifinals de Copa davant el Barca havia sigut òptima veient el resultat final. No obstant això, ha hagut d'eixir el capità per contar-nos que, en un acte de compromís amb el club i la seua gent, va ser ell qui, en nom de la plantilla, li demanà als mandataris que rebaixaren els preus de les localitats adduint, amb tota la raó del món, que després de dos temporades de -disculpen per l'expressió- menjar merda, els tocava gaudir d'un partit especial amb una final en joc. Chapeau!