Eixir en la foto

VALÈNCIA. “L'èxit té molts pares però el fracàs és orfe”. Aquesta s'ha convertit en una de les frases que, John Fitzgerald Kennedy, expresident dels Estats Units, ens va regalar per a la història. Una sentència que tant en la vida i com en el futbol queda reflectida quasi cada dia. Per exemple, dijous passat. Després d'eliminar al Real Betis, tothom va gaudir d'una de les nits més màgiques de l'última dècada. Crec que ja ens tocava! I no pense entrar en debats absurds al voltant de què s'ha de celebrar i que no. Cadascun que festege el que crega convenient, només faltaria. Entre altres coses perquè, afortunadament, el valencianisme va eixir al carrer unit, sense fissures. Aquells que defensaren la continuïtat del projecte quan la pilota no entrava, com la resta dels que s'atreviren a assegurar que un canvi era l'única solució. Els parejistes i els que es pregunten com pot ser que Carlos Soler no siga indiscutible. Els que condemnaren a Jaume per haver comés dos errades i aquells que veuen en Kang In una alternativa per la qual s'hauria d'apostar des de ja. Tots remaren en una mateixa direcció, tots dibuixaren un somriure amb el xiulet final i tots, d'una forma o d'una altra, volguérem -em pose el primer- participar d'una jornada inoblidable.

Però hui, ja amb perspectiva i una vegada finalitzat el compromís d'ahir davant l'Athletic Club, és menester recordar i valorar als que no eixiren en la foto. Als que, tot i que el futbol és molt golós quan venen bones, preferiren fer un pas enrere. Persones, professionals que ho han passat malament i que es deixen la pell per aconseguir que els que creuen en ells i els que no, disfrutem del nostre equip i fa quatre dies la classificació per a la dissetena final de Copa de la història en un any tan especial com el del Centenari. Tot i que, les coses com són, tampoc han sigut mai massa partidaris de prioritzar esta competició del KO. Parle, no cal dir-ho, de Mateu Alemany i de Pablo Longoria. I m'atreviria a dir que, en certa mesura també Anil Murthy. Perquè encara que el president sí que va baixar al vestidor a felicitar als seus -és un gest que va amb el càrrec- també va entendre, i m'agrada molt que estiga evolucionant, que els vertaders protagonistes d'esta efemèride són els futbolistes i el cos tècnic. Eren ells els que havien de celebrar-ho amb l'afició. I la resta, quedar-se en un segon pla. Bé pel màxim dirigent qui, per cert, ara haurà d'encertar amb el repartiment de les 23.200 entrades per a Sevilla. Faça el que faça no deixarà a tots contents, és clar, però ha d'intentar ser el més just possible. La tarea no és gens senzilla.

Però especialment vull parlar del director general i del director de l'àrea tècnica -nomenclatura sense sentit, ja que és el secretari tècnic de tota la vida-. Algú va veure a cap dels dos el dijous una vegada havia conclòs el partit? A què no? Doncs bé, són les dos figures que més s'han banyat pel projecte. Òbviament perquè formen part del mateix...i en canvi, desaparegueren. Són conscients que el seu lloc no està ahí. Coneixen d'allò més bé les regles no escrites del futbol. I ambdós les apliquen després d'haver-se adaptat de manera molt ràpida al club i a la ciutat. Han vingut de fora i, de moment, no els està eixint malament la cosa. I jo que m'alegre. Jo, que he de confessar que tenia dubtes. Els tenia perquè el València és especial per a moltes coses i no conèixer la idiosincràsia de l'entitat, no haver-la mamat era una hàndicap que no sabia si anaven a ser capaços de superar.

I encara que l'anàlisi hauria de ser més profund, Alemany, per exemple va imposar la seua idea a la d'Alesanco, va apostar per Marcelino i l'ha defensat fins a les últimes conseqüències quan semblava que la seua destitució era una simple qüestió d'hores. A més ha aconseguit tancar operacions esportives que han fet créixer el nivell de la plantilla -miren com estava el València fa campanya i mitja- i ara s'ha recolzat en Longoria perquè siga ell qui s'encarregue d'avançar-se en el mercat aplicant una estratègia de control de talent jove que despunta especialment en Espanya com ha quedat demostrat amb els fitxatges de Jason, Vallejo, Sáenz i Salva Ruiz. Veurem com ix esta nova política encara que em compten, i açò ho explicaré un altre dia, que més enllà de què tots estos jugadors puguen formar part o no de la primera plantilla a curt termini, el que van a permetre és arribar a operacions que, tal volta, amb la precarietat econòmica del club, seria impossible. Però esta ja és una altra història.