El Borussia de... València? 

VALÈNCIA. El passat dilluns el València va disputar el primer partit de la present temporada davant el Borussia Dortmund, un club de l’aristocràcia europea i actualment el segon equip més poderos de la Bundesliga alemanya. Els deixebles de Gatusso, feren un bon matx i aconseguiren la primera victòria de la present campanya davant un equip contra el que mai s'ha enfrontat en partit oficial, però amb el que sempre havia empatat en els seus dos partits amistosos. El primer a Mestalla, en juny de 1969 i el segon al, Signal Arena en el torneig del centenari dels teutons, al 2009.
A falta de més enfrontaments esportius, els alemanys varen ser durant un temps, el model de gestió sobre el que, literalment, es volia: “recuperar el millor del nostre València CF”, per part de la Fundació del València, presidida per Aurelio Martínez.

I és que, al 2005, les accions dels de Dortmund a la borsa de Frankfurt es desplomaren un 80%, destapant un forat econòmic que anava fent-se cada vegada més gran des que el 1997 es coronaren com a reis d'Europa. Els de la conca del Ruhr comptaven les temporades per gestions nefastes i pèrdues milionàries, mentre fitxaven a colp de talonari, convertint-se en un club gegant però amb els peus de fang. En el moment més crític, van haver de vendre tot el seu patrimoni, inclós el seu camp, l'impressionant Westfalen Stadion. Fins i tot, el Bayern Munic, el seu gran rival esportiu, li va tindre que deixar dos milions d'euros per solventar el pagament de les fitxes dels jugadors.

A partir d'eixe moment, es va d'haver de traçar un pla d'urgència per salvar el club i el terme sostenibilitat es va convertir en el lema de la directiva. Es va aconseguir un transcendental pacte amb els nous propietaris de l'estadi evitant la fallida. D'altra banda, es reduïren dràsticaments els pressupostos i es buscaren inversors,  com per exemple implicant a l'empresa d'assegurances Signal Iduna, que li va donar nom a l'estadi, a canvi d'un suculent  acord comercial. Amb estes mesures i una política d'estalvi sustentada en la pedrera, es va aconseguir reconduir la situació de l'entitat.

Amb estes premisses, no era estrany que, a finals d'abril de 2013, fora el model triat per la Fundació del València, per estar fonamentat en una gestió econòmica altament eficient i en la política del planter com a grans pilars. Per aconseguir açò es marcaren uns objectius com fer del València un club rendible, tornar la totalitat dels préstecs mitjançant un pla a llarg termini, tornar una part de la direcció del club als socis, respectant els drets dels accionistes i resituar el València entre els millors clubs d'Europa. 

Vist el nivell d'acompliment de tots estos objectius i com està el club en l'actualitat, després de la nefasta venda de l'entitat, el mínim que podríem reclamar els socis i els xicotets accionistes és un poc de dignitat i la devolució d'alguna insignia d'or i brillants otorgada després de no haver-se aconseguit cap de tots ells. Però igual açò és massa demanar.