VALÈNCIA. Esta setmana el València ha complit 101 anys com a entitat legalment constituïda. Si en esta trajectòria ja més que centenària, haguérem d'escollir, entre totes les persones que han format part del club, als qui mereixerien ser els protagonistes absoluts, no hi ha cap dubte en afirmar què són els futbolistes els principals “actors” en este cada dia més complicat món del futbol, ja que sense ells no hi hauria espectacle, passió ni emoció.
I en una de les setmanes més atípiques que ens ha tocat viure pot ser un bon moment per recordar a un grapat de jugadors als qui també podem catalogar com atípics, futbolistes amb un rol secundari, actors de repartiment que alguns foren fitxat com a estrelles i acabaren estrellats i que conseqüentment mai formaran part de l’star system valencianista. Jugadors que han passat sense pena ni glòria, per la seua poca qualitat, pel seu escàs esforç, per la seua indolència o simplement per la seua incompetència i que serien catalogats per molts com a francament oblidables.
Jugadors com Manuel Sánchez Torres, futbolista mig espanyol mig holandés, de qui el genial Alfredo Di Stefano va arribar a dir: “El problema es que Sánchez está peleado con Torres”. Altre digne membre d'esta relació és Francisco Muñoz Pérez, jugador qui va tindre la lesió més absurda que es recorda, al patir un tiró donant una volta d'escalfament a Mestalla, el mateix dia de la presentació de l’equip.
Pot ser, per posició al camp, que la de davanter és la que més membres ha incorporat a esta relació, tal vegada per les altes expectatives que generen les seues incorporacions. Ací trobaríem a l’argentí José Raúl Iglesias, el qual va ser fitxat amb 99 gols com a professional i va arribar a Mestalla amb la il·lusió de marcar el seu gol número 100, desgraciadament va retornar al seu país amb els mateixos gols en els que va arribar. Altre davanter inclós en este llistat és l’austríac Kurt Welzl, tot un bota de plata europeu, que ha passat als nostres anals per la pregunta mai contestada al voltant dels seus problemes visuals i de coordinació. O Victor Hugo Aristizabal, un davanter colombià amb nom d’escriptor francés que al llarg del seu periple com a valencianista tan sols va marcar un gol, de penal i en un partit amistós contra l'Utiel. I per últim el romanès Sabin Illie, en teoria el germà “bo” de la família, si Adrian era la “cobra”, Sabin no va passar de ser un inofensiu cuc de seda.
De la mateixa nacionalitat que el xicotet dels Illie és Dennis Serban, migcampista fitxat després d’una eliminatòria contra l’Steaua de Bucarest, el qual ha passat a la nostra història per haver provocat l’eliminació més surrealista del València en una copa del rei. Va eixir al camp en el temps de prolongació, no va tocar cap pilota i finalment l’equip alacantí del Novelda va impugnar el partit, que havien guanyat els blanc i negres, per alineació indeguda al tindre el València sobre el camp quatre jugadors extracomunitaris. Completarem el quadre amb el primer jugador en guanyar dos copes d’Europa amb dos equips diferents Miodrag Belodedici o Belodedic, ens va donar esperances per allò del “no hay dos sin tres”, però clar la cosa no podia anar bé amb un jugador amb dos cognoms, dos nacionalitats, romanesa i iugoslava, i que tenia que jugarse-la la posició de central amb gent de la casa com Voro, Giner o Camarasa. Amb ell conclou esta columna, però esta relació de jugadors “atípics”no ha acabat, és més està sempre oberta a noves incorporacions i els Abdennour, Aderlan Santos o Batshuayi són bons exemples, però a ells els deixem per a futurs articles.
Ànims i a seguir confinats.
#joemquedeacasa