Entre Alcácer i/o Rodrigo

VALÈNCIA. En valencià hi ha diversos tipus de conjuncions. Les més comunes són dos: les copulatives i les disjuntives. Les primeres fan referència a una paraula invariable que unix dos oracions mentre que les segones servixen per a escollir entre dos o més elements. Però, tranquils! No vaig a fer-vos un tractat gramatical, entre altres coses, perquè no tinc ni la més mínima idea i, si voleu que siga més sincer encara, perquè una vegada superada la meua etapa escolar, tampoc m'interessen massa. En canvi, sí em crida prou l'atenció la forma en la qual les utilitzem en allò que ara les xarxes socials han anomenat 'Valenciastán'. És a dir, en l'entorn del València. La diferència absoluta en el significat i la intenció a l'hora d'escollir entre una 'i' -conjunció copulativa- i una 'o' -conjunció disjuntiva-. Per a ser més concret: quina diferència tan gran hi ha quan escoltes al d'enfront parlar de “Rodrigo i Alcácer” o de “Rodrigo o Alcácer”. Sols amb l'elecció d'una o altra ja saps quina és la seua postura.

Perquè a Valenciastán -no m'agrada gens la nomenclatura, però no em queda més remei que acceptar-la, ens agrada fabricar trinxeres més que menjar amb els dits. Només hem necessitat que Paco tornara a veure porteria per a muntar pollastre. Som així. Entre que el de Torrent s'ha enxufat i l'hispà-brasiler no ha arrancat com tots esperàvem ja tenim l'embolic servit. I a posicionar-se toca. No vaja a ser que intentes analitzar els moltíssims matisos de la qüestió i sigues un mediocre perquè no et banyes. Doncs, vaig a ser d'estos últims. Així que qui vulga ja pot rajar. En fila i sense cridar massa, per favor.

Jo m'alegre de què Alcácer haja tornat a ser el Paco de sempre. I no sóc amic seu. Des que se'n anà al Barça fa més de dos anys no parle amb ell. Tampoc és que abans ho fera massa, però des d'aleshores gens. Ara bé, futbolísticament l'he vist més de 13 anys. Puc presumir d'haver sigut el primer periodista a fer-li un reportatge quan ell era el màxim golejador de l'Infantil B amb Alfredo Pérez com a entrenador. Imagineu-vos si ha plogut. I Paquito és el que dijous li va marcar dos castanyes a Gal·les, el del hat-trick amb el Dortmund. Perquè quan està en ratxa no hi ha qui el pare. Els marca de tots els colors. I entre que el golejador siga ell o siga Morata; siga ell o Marco Reus, ho tinc claríssim. Sempre Alcácer. Sempre.

De tot el marejol de la setmana, el que més gràcia m'ha fet ha sigut llegir com alguns s'han atrevit a dubtar dels colors de Paco. Ell ha sigut, és i serà valencianista. Ara bé, de la mateixa manera assegure que els seus sentiments no eliminen de l'equació que s'equivocara en el seu adéu. Les formes no van ser les correctes i les seues declaracions reconeixent que entrenant a Paterna ja pensava com a blaugrana, una errada com un piano de gran. Però d'ahí a considerar-lo un traïdor hi ha un abisme. Especialment perquè va ser el club el que necessitava vendre'l. Va ser Peter Lim qui, acompanyat per Jorge Mendes, va reunir-se amb Bartomeu. Va ser el màxim accionista qui va traspassar al davanter. Amb el vist-i-plau del futbolista? Per descomptat. Que Paco va donar l'OK a què el magnat de Singapur acceptara negociar? Així és. I que el jugador i els seus agents havien sigut tantejats prèviament per Robert Fernández, aleshores director esportiu culé? Una obvietat. Cap entitat es meneja sense tindre el sí previ del protagonista. Cap.

I Rodrigo? Què passà amb ell este estiu? Escoltant-lo parlar, res de res. Invents de la premsa; en canvi, sentint a Marcelino a Old Trafford dient -paraules textuals- “pogué veure que estava davant l'oportunitat de la seua vida i això esgota físicament i mentalment”, el de sempre. I què és el de sempre? Que un transatlàntic del futbol europeu -primer l'Atleti i després el Reial Madrid- es posà en contacte amb el seu entorn, el tanteja. Li fa saber que existís la possibilitat de fer una oferta important. El mateix València ho sap i el protagonista, sense voler, acaba per descentrar-se perquè no té el cap on l'hauria de tindre. 

Vos sona la història? A què sí. L'única diferència és que enguany primer l'Atleti no traspassà a Griezmann i més tard, Florentino el marejà per a finalment no fer l'oferta que el València esperava. Eixa és la realitat. I s'haguera convertit Rodrigo en un traïdor per anar-se'n? No senyor. És un professional i tots hem d'entendre que oportunitats així no es presenten cinquanta vegades en la vida. I no parle sols del vessant futbolístic, sinó també dels titos, de la pasta. O Rodrigo dient adéu no haguera multiplicat el seu salari? I això no és criticable. Almenys, des de el meu punt de vista, no.

I encara menys quan el '19' ha demostrat ser un tipus implicat amb el seu treball al 200%. Que a les bones ha sigut el millor i que quan han vingut de roïnes sempre ha donat la cara. Rodrigo és un exemple. I continuaria sent-ho fóra de Mestalla. I com ell no va a canviar, estic segur que tornarem a veure la seua millor versió ben prompte. Amb el València i hui mateix, per exemple, davant Anglaterra. Formarà parella amb Alcácer? Què penseu? Jo no ho sé, però a mi no m'importaria gens tornar a gaudir-la vestida de blanc-i-negre.