Gonzalo i Gonçalo. Un nom, dos idiomes i una característica en comú: la màgia. Passaven uns minuts de les set de la vesprada del passat dissabte quan, ho confesse, vaig fer-ho. No poguí resistir-me...
VALÈNCIA. Gonzalo i Gonçalo. Un nom, dos idiomes i una característica en comú: la màgia. Passaven uns minuts de les set de la vesprada del passat dissabte quan, ho confesse, vaig fer-ho. No poguí resistir-me. El València li havia pegat la volta al marcador davant el Girona, Guedes havia donat una altra exhibició sobre l'herba de Mestalla i no vaig voler perdre l'ocasió: “Disculpa, Gonçalo puc fer-me una foto amb tu?”. Ahí estava jo, a la zona mixta del coliseu de l'avinguda de Suècia estirant el braç, apretant un botó i aconseguint el meu selfie. Com si fóra un xiquet. Dibuixant el somriure d'aquell que té un tresor. No recorde l'última vegada que demaní una foto més enllà de la que tinc amb Messi. I sense cap intenció de comparar a un i a l'altre, el portugués m'ha permés recuperar eixa il·lusió més pròpia d'un aficionat que no d'un periodista a l'hora de veure un partit del València. Em sent com Gonzalo. El xiquet que en novembre del 2015 va ser portada de tots els diaris quan la televisió li feia un primer plànol amb la seua bufanda al vent, a penes segons abans que el conjunt blanc-i-negre caiguera a La Rosaleda. 'Gonzalito', Lucas de cognom, va convertir-se sense adonar-se en la icona del sentiment, de la il·lusió per un escut, de la creença en què el seu equip, tot i els mals moments pel qual estava travessant, tornaria a ser gran. Com sempre, com tota la vida.
Ara a mi em passa una cosa pareguda cada volta que veig arrancar a Guedes. L'extrem és un d'eixos futbolistes que, molt de tant en tant, trauen el cap per Mestalla. Solen transcórrer massa anys entre la seua irrupció i la del seu successor. De Penev a Mijatovic, de Pedja al Piojo, de Claudio a Aimar o de Pablito a Silva i Villa. El '7' és un tipus “jove, guapo, bon company, treballa bé i té molt bones condicions”. I no són precisament paraules meues. Que va! Són d'un que sap prou més que jo en açò de l'esport de la pilota. Perquè així definia Marcelino García Toral a un dels seus quan servidor li demanava una valoració de l'actuació del portugués. Es quedava curt. És molt més que això. Però prou. Tant, que al tècnic asturià, poc amant de les flors individuals, no li tremolà el pols a l'hora de dir allò que pensava i que, com és normal, desitja: “Si em preguntes a mi, jo el fitxaria, però no puc”, assegurava el míster amb un to alegre al mateix temps que afegia: “No sé què ocorrerà. La meua informació és que no tinc informació.” I clar està, esta última asseveració ja és menys creïble. Perquè no dubten, l'entrenador sap amb tots els pèls i senyals com està la negociació per contractar a un dels valors amb més futur del futbol mundial.
Qui no sap exactament com es troben les converses entre l'entitat 'che' i el París Saint-Germain sóc jo. Jo sí que no tinc la informació que m'agradaria! L'únic que els puc contar és que el discurs dels mandataris del Cap i Casal -cal diferenciar-los de Peter Lim- és radicalment diferent d'un temps a esta banda. De negar la major després de la notícia publicada per L'Equipe -el prestigiós diari francés va afirmar el passat 19 de desembre que el València havia aplegat a un acord amb el PSG per 35 milions d'euros- a reconéixer que hi ha converses obertes intervé un abisme. Fins al punt que ningú és capaç de negar que alguna cosa està ocorrent. Que Lim i Al-Khelaifi estan parlant ja sembla una obvietat i que l'operació dependrà d'ells dos, també. Són els amos, les persones que manen en els dos clubs i faran el que consideren. Així és este nou futbol modern. Dos col·legues fan i desfan com els passa pels nassos perquè, ens agrade més o menys, per a això han posat la pasta. I tinc la sensació que hi haurà tomata. Més prompte que tard, no sé per què. O sí.
La transacció podria ser beneficiosa per a les dos parts. En especial per al València, és clar, perquè podria adquirir en propietat a un preu 'assequible' a un autèntic crack però no sols per als de Mestalla, també per als parisencs. I ho seria perquè d'esta manera reduirien una part important dels diners que els obliga a ingressar el seu fair-play financer, tindrien al jugador en un club 'amic' i, com em conten, es guardarien bé l'opció de repescar-lo i/o un percentatge d'una futura venda. Clàusules que, de segur, no podrien signar en cas de vendre'l a un dels transatlàntics europeus.
Es tracta d'una maniobra magistralment orquestrada per Jorge Mendes. En la nostra beneïda ciutat, el dimoni per a molts. En este sentit sempre he nadat a contracorrent. El super agent simplement vetla pels seus propis interessos. George, per als coneguts, sap que el seu representat pot continuar creixent més i millor en Mestalla que no en el Parc dels Prínceps; en cas de tancar la negociació cobraria la seua comissió i tornaria a fer-ho quan el València venda a Guedes per molts més diners en un any, dos, tres o els que siguen. I què volen que els diga, si tot este embolic ens permet gaudir de Guedes altra temporada, benvingut siga l'embolic, i benvinguda siga la relació entre Lim i Mendes. Perquè és per a coses com estes per al que realment servix. No sols per col·locar-te a Aderllan Santos i Abdennour, també per traure-li dos quilos a Rafa Mir i fer-nos somniar amb les carreres de Gonçalo més enllà del 30 de juny.
I amb totes estes circumstàncies, hui m'imagine a Gonzalo, amb z, a la seua Màlaga natal demanant-li a son pare la camiseta de Guedes, presumint en escola de jugador i amb l'esperança de lluitar pel títol la Copa del Rei, de tornar a la Champions i de, per fi, tornar al lloc del qual mai havia d'haver eixit el València. A mi, almenys m'està passant. I a tu?