Gràcies míster

VALÈNCIA. Benvolgut lector, quan m'he posat davant el full en blanc per escriure esta columna, que des de fa quatre temporades tracta de fer un repàs setmanal a la història del València FC/CF, molts eren els temes que tenia en ment. Però, com en altres ocasions, la més rabiosa actualitat ha acabat per decantar-me per parlar de l'assumpte que està en boca de tota la parròquia valencianista: l'acomiadament fulminant de Marcelino García Toral.

Una vegada triada la temàtica, podia escollir entre fer un paral•lelisme amb altres entrenadors acomiadats després d'aconseguir un èxit esportiu al club, com el cas de Di Stefano en 1980, o potser fer un article des de la perplexitat, la incomprensió o fins i tot des del sentiment de vergonya que com a soci i accionista del club puc sentir per com s'ha gestionat tot este afer tant pel València del cap i casal com pel de Singapur. 

I és que, en este cas són molts els aspectes que se'ns escapen. No tenim tota la informació, ni sabem amb certesa tot el que ha passat i evidentment, no podem conèixer, encara que si intuir, les motivacions que han fet prendre esta traumàtica decisió a una persona que viu a més de 11.000 quilòmetres de Mestalla i que ha posat al capdavant d'esta entitat centenària a un president, que en la presentació del nou preparador del primer equip, en un gest d'absoluta covardia, va evitar les preguntes que podien deixar-lo en evidència.

Però finalment he decidit escriure el meu text des de la gratitud. Com deia el polític, filòsof i orador romàCiceró: «Potser la gratitud no siga la virtut més important, però sí que és la mare de totes les altres.» I com bé diu la dita castellana “es de bien nacido ser agradecido”, crec que és el moment de fer cas a esta gran veritat. 

Una simple ullada al llegat que deixa Marcelino en el València incita a pensar en el bon treball realitzat. Amb ell, l'equip va passar de les desastroses temporades acabant en la posició dotze, flirtejant amb el descens, a dos quartes places consecutives, amb la conseqüent classificació per a jugar la Champions League, va disputar i competir una semifinal copera en la primera campanya i altra en la Europa League en la segona. I el seu gran èxit va arribar amb la conquesta de la huitena Copa, han llegit bé, la que fa huit al nostre palmarés, no la dihuetena ni la que fa trenta, la que fa huit en cent anys de vida del club. 

El València amb Marcelino va tornat al seu ADN clàssic, el que es va inocular als anys 40 del passat segle, el de ser un equip “bronco y copero”, eixe caràcter i eixa competitivitat gràcies a la qual la nit,no tan llunyana, del 25 de maig a Sevilla, tocarem el cel i en la que tota una nova generació de joves valencianistes va saber el que era tornar a ser campions. Per tot això, gràcies míster.