I ara, a deixar-se l´ànima

VALÈNCIA. Dos mons absolutament oposats, el del divendres i el del dilluns. El divendres el personal caminava tirant pestes per la boca per la supina inoportunitat d'uns exagerats preus perpetrats pel València per a la volta de les semifinals de Copa del Rei enfront del FC Barcelona. Mobilitzacions vàries -en xàrcies socials i en el mateix estadi de Mestalla- van portar al club a plantejar-se aquesta desafortunada decisió. I açò que el divendres no entenien -o deien no entendre- el perquè del cabreig de la gent.

La rectificació ha sigut doblement bona: per ràpida i per efectiva. Des del punt de vista de qui subscriu, és totalment normal que les rebaixes s'hagen realitzat només per als socis i que siguen fins a abans de saber-se el resultat del partit d'anada (és un club, no una ONG). Només li pose un però. Més enllà que la primigènia idea dels exagerats preus de l'anada poguera ser de Kim Koh o de Anil Murthy (la van caure els pals al president, que para açò l'és), en el text de la rectificació no han pogut resistir-se a deixar caure el "toc Meriton". Allò de recordar-nos als súbdits la seua magnificència resumida en la frase "tots els socis -els qui ja van tenir inclòs en el seu abonament els vuitens i quarts de final de Copa-". Lleig, sobrava. Açò sí, detall menor comparat amb la rectificació. Així que solucionada la xarlotada de l'episodi taquiller, toca centrar-se en l últim obstacle abans de recuperar "la normalitat". I per normalitat em referisc a un partit per setmana. Situació que- mentre no es demostre el contrari- ha significat la zona de confort en la qual hem vist al millor València dels últims anys.

Ara toca afrontar el partit davant el Barça. En realitat pense que no afavoreix en gens als de Mestalla que l'Alabès donara l'esglai en el Camp Nou. Va a ser complicat enganxar desprevingut a un equip entrenat per Valverde i més després d'un esglai apanyat per Iglesias Villanueva.

No obstant açò (i si les baixes no ho permeten), hi ha un fet al que m'aferre amb totes les meues forces, i és el grup. Malgrat que no està bé, malgrat que s'ha perdut contundència arrere i pegada a dalt, malgrat que ja intuïm com va a anar el tema de l'arbitratge, malgrat les baixes, malgrat tot açò, este grup té alguna cosa inculcada a foc per Marcelino: este grup competeix sempre.

Competir és la clau. Malgrat els milions d'Euros de diferència (el que genera el club i els que els regalen tots els clubs inclòs el propi València en votar a favor de l'actual repartiment televisiu), malgrat que a doble partit és més que probable que com a mínim aparega Messi en un dels dos, malgrat que al Barça li han xiulat un penal en contra en les tres últimes temporades (i després cal escoltar la ximpleria eixa que "els àrbitres unes vegades et donen i unes altres lleven"), malgrat tot açò este grup té els peus en el terra i això m'agrada.

No hi ha més que escoltar com va parlar ahir Rodrigo "que ningú pense que ens anem a classificar per a la Champions faltant quatre o cinc jornades. Les segones voltes són més complicades. Fa tres temporades entrem en Champions en l'última jornada, en els últims minuts i davant un equip que es jugava el descens, i això que es va batre el récord històric de puntuació del club en la lliga...". Frases plenes de realisme. Si algú creia que açò estava tot fet, que es baixe d'este carro. Però fonamentalment, este discurs tanca una màxima: en eixe vestidor són molt conscients de la dificultat que tenen davant, i per això saben que no es pot regatejar ni mitja gota de suor per a cercar els objectius que es persegueixen. No és est un certificat d'èxit, però si t'acosta a la teua meta final saber qui eres i què necessites per a arribar a la teua destinació.

Així que per damunt d'errades en el preus de les entrades, per damunt de les baixes, per damunt de l'entitat del rival, toca no desviar la mirada del objectiu final. En la graderia i en el camp toca anar tots a una. Dit d'una altra manera: i ara, a deixar-se l´ànima.