Il·lusió

VALENCIA. Per fi! Per fi s'ha acabat la temporada. Quin pes ens hem llevat de damunt! Necessitava passar la plana, deixar a un costat totes les misèries viscudes al llarg dels últims deu mesos -realment portem així dos temporades- i tornar a il·lusionar-me. Vull tindre l'esperança que un futur millor ens espera. Encara que siga a soles per la novetat. Per comprovar com, a poc a poc, Peter Lim dóna passos per començar a canviar. Des de l'aterratge d'Anil Murty qui, amb les seues limitacions fruit del desconeixement del món del futbol, ha sabut atorgar de coherència a una cúpula de mandataris que no sabien per on els queien. Ni per un costat ni per un altre. Però sobretot, l'arribada de Mateu Alemany ha sigut el moment en el qual el València ha començat a semblar-se, de nou, a un club de futbol. I observen que utilitze el verb semblar perquè, després de tot el que hem hagut de patir, un preferix ser prudent, no liderar cap acte de fe i, simplement, emetre una opinió basada en una política de fets consumats. Ni tampoc llançar les campanes al vol per l'única raó de celebrar que les decisions que emanen des de l'entitat tenen lògica. Açò hauria de succeir sempre, però no és menys cert que venim d'on venim, i qualsevol cosa ben feta, per xicoteta que esta siga, ens dibuixa un somriure.

Com ens va ocórrer ara fa vuit dies quan el València anunciava de manera oficial la renovació de Carlos Soler fins al 2021. Un canterà esclata, es consolida en el primer equip i amplia el seu contracte. Una operació de manual. Marcant els temps, no esperant-se a la fi de la Lliga per negociar...chapeau. Més enllà de les escapatòries d'eixe document -que les té- per no haver de pagar els 80 milions de la clàusula de rescissió, esta negociació és una prova de què l'entitat evoluciona. I ho fa en la bona direcció. Perquè sense el balear al capdavant de la nau, hem vist vendre a Paco Alcácer, desfer-se de Mustafi i d'Andre Gomes, col·locar a Gayà en el mercat o permetre a Otamendi forçar la màquina i condicionar tot un projecte. I pareix -torne a gastar el verb- que situacions com estes no van a repetir-se. Toque fusta.

Però sense cap mena de dubte, la confiança en redreçar el rumb radica en un nom propi per damunt de la resta: Marcelino García Toral. L'asturià, a qui vaig considerar des que s'obrí el debat de l'entrenador com el candidat ideal, és la pedra filosofal del nou projecte. L'home en qui el valencianisme ha dipositat la seua confiança plena. No recorde una acceptació tan unànime per part de l'afició. Eixe suport el permetrà treballar durant tres mesos amb una comoditat absoluta. Tot el que faça estarà bé, almenys fins que comence a rodar la pilota. I ha de saber gestionar-ho per fer-se fort i aconseguir tot allò que necessite per confeccionar una plantilla a la seua imatge i semblança. Sense pressa, però sense pausa.

Ara bé, no seré jo qui enaltisca al nou tècnic pel seu discurs. Els valors de l'exigència i el compromís són virtuts que haurien de ser pròpies d'un club com el València, el dirigira Marcelino, vosté o ma tia. I sí, a mi també em va agradar escoltar al míster sentenciant que els jugadors són necessaris per a aconseguir els objectius però que cap d'ells és imprescindible. És un avís per a navegants. Un toc d'atenció a aquells que creuen que el seu futur al Cap i Casal està assegurat sols per la seua cara bonica. Però he de confessar que ja no crec en els discursos. No m'entusiasmen. No com abans. No, des que vaig creure'm a Djukic des de la primera fins a l'última de les seues paraules. "Despertar al gegant adormit" va ser una frase per a la història. Immillorable. I ja sabem com va acabar el conte. Des d'aleshores, m'escude en la prudència.

Al·locucions a banda, 'Marce' -així li diuen els amics- m'il·lusiona per la seua idea de futbol. Per la forma d'entendre este esport. Per les qualitats tàctiques que és capaç d'inculcar en els seus equips. Fins i tot, m'il·lusiona pel seu caràcter dur, a vegades intransigent. És la medicina perfecta per a una plantilla acomodada. Un vestidor que s'ha sabut amo i senyor de la situació i que, sembla, ara va a deixar de ser-ho. Una manera de treballar, la de l'asturià, que encaixa divinament amb la idiosincràsia del bon València. Del València lluitador, del València bronc i coper, que tantes alegries ha donat a la seua afició i que, espere i desitge, regresse com més prompte millor. A poder ser, en el València de Marcelino.