Ja hi ha prou

VALÈNCIA. Alguna cosa està fent-se mal en el futbol espanyol. O molt mal. Pèssimament diria jo. Dissabte estiguí veient el Barça-Llevant. Com era lògic, la victòria va quedar-se al Camp Nou, Messi va sentenciar i la Lliga tornava a quedar-se a la Ciutat Condal. La vuitena en les últimes onze edicions. Motiu suficient -almenys així va semblar- com perquè els vora 100.000 espectadores a penes celebraren la consecució del títol. Després de 9 mesos d'esforç, lluita i sacrifici, desangelat és un qualificatiu massa condescendent per a qualificar el que allí va passar. Allò ni va ser una festa ni va ser res. Els culés s'han acostumat a guanyar. S'ha convertit en la seua rutina anual. I em sembla lamentable. No per la superioritat dels blaugranes, que resulta indiscutible, sinó perquè tinc la sensació que és açò el que tots els estaments del futbol volen. Que els trofeus es repartisquen entre dos, Reial Madrid i Barça, que de tant en tant aparega l'Atleti sols per a molestar i que la resta d'equips de la Primera Divisió siguen comparses. Mentre els de la capital continuen guanyant Champions -enguany ja no podran- eixa dicotomia Madrid-Barça, Barça-Madrid ompli el 90% dels espais d'informació esportiva mentre deixen de costat a tots els altres. Importen ben poc.

Els drets de televisió continuen sense ser igualitaris, els dos grans tripliquen els ingressos de molts altres rivals que compartixen competició. Així, d'inici. Molt se'ns digué que a poc a poc, el model espanyol se semblaria més al de la Premier, però res de res. I mentre ací, els clubs més 'xicotets' callen per por a perdre els diners que mai pensaven poder aconseguir. Però és una errada. Cada temporada, el desequilibri augmenta, el torneig perd emoció i és ménys atractiu a efectes comercials. Tant, que era una qüestió de temps que Anglaterra agafara el comandament també a Europa. Enguany, quatre dels vuit semifinalistes entre la Champions i l'Europa League pertanyen a la Premier. I no, no és casualitat. El campionat britànic multiplica per sis els ingressos de la Lliga. I amb eixa capacitat econòmica era normal que el seu nivell futbolístic augmentara a base de talonari. I la pregunta és: per què ens han guanyat la partida? Molt senzill, perquè aposten per la igualtat. Tot i que el City és un cas a banda, la Premier la pot guanyar el Leicester, la pot guanyar el Chelsea, la pot lluitar el Liverpool, el United, l'Arsenal o fins i tot el Tottenham. Hi ha diversitat. Però ací no. En Espanya tot el que no siguen els dos de sempre, i ara l'Atleti de manera circumstancial, no compta.

Però no importa si parlem de la Lliga o de la Federació. Perquè ha quedat demostrat que l'organisme que presidix Rubiales també volia repartir els diners entre els participants de manera desigual amb el nou format de Supercopa que proposa. Encara que les xifres avançades per la Cope no foren del tot exactes, el fons de la qüestió continua sent el mateix: la Federació anava a donar més diners al Madrid i al Barça que a la resta de participants perquè sí. I així tornar a fomentar una major distància amb els altres i que els campionats, com el d'enguany, siguen cada vegada més i més avorrits. Cada vegada menys emocionants. Com quedà demostrat dissabte, els culés ja ni ho celebren.

Però parlant de la Supercopa, vull agrair la postura pressa pel València. M'agrada que el club defense els seus interessos encara que això puga significar generar-se uns quants enemics. Per què la Federació ha de canviar el format d'un torneig sense avisar directament als afectats? Per què l'entitat de Mestalla s'ha d'assabentar per la premsa de les intencions del seu president? I el que encara és més important, per què Rubiales té previst dur a terme una votació per a canviar una Supercopa que ja estava aprovada en junta el passat 25 de juliol del 2018? Ja hi ha prou. Espere que hui no tinguem que lamentar res, però si el València ja s'ha assegurat jugar una final el pròxim estiu, que així siga. I si la Federació 'obliga' a modificar-ho, als tribunals. Ja està bé de què en el futbol sempre guanyen els mateixos. Dins i fóra del camp.