L' aplaudiment fàcil

VALÈNCIA. "Per un València campió", afermava Paco Roig com a lema de la seua candidatura allà pel 1994. "L'escenari patrimonial del València amb Meriton, al cinquè any del seu mandat, permetrà que el club es quede amb 28 milions de deute" assegurava el president de la Fundació Aurelio Martínez en la Junta General de vint anys més tard, poc abans que els assistents cridaren allò 'd'Aurelio quèdat'. Un acte que aprofità Amadeo Salvo per a sentenciar: "Peter Lim ha protagonitzat la transacció més gran del futbol mundial" i amb ella l'entitat ja no es veuria obligada a vendre futbolistes. Mentides. Frases que el temps ha deixat en bolquers. 

No obstant això, estic convençut que Roig tenia en el seu cap un projecte per a permetre que la seua afició tornara a celebrar un títol; que Aurelio pensava que Lim compliria la seua 'paraula'; i per descomptat que Amadeo pensava que l'aterratge del magnat de Singapur ens permetria a tots disfrutar d'un equip capaç de competir amb els més grans d'Europa. Jo crec, i ho dic amb la mà en cor, que cap d'ells volia enganyar-nos. Ningú. Però el temps va demostrar que la seua visió de la realitat era extremadament optimista. Eren missatges massa fàcils. Populistes si ho preferixen, però que en el seu dia van arribar al cor de molta, moltíssima gent i asseguraven l'aplaudiment.

No obstant això a mi, personalment, no m'agraden eixe tipus d'anuncis. Ho sé, no és el que vosté voldria llegir en estes línies. I encara menys el que ve a continuació, però si no ho escriguera, estaria enganyant-me a mi mateix. Escoltant esta setmana a Marcelino, m'he sentit totalment identificat amb les seues paraules. Al cent per cent. Punt per punt. En agost, jo també haguera signat acabar en la sisena plaça, també crec que hi ha tres llocs de Champions assignats al començament de cada Lliga i que el més important per a l'any vinent torna a ser acabar entre els quatre primers, més enllà del que ocórrega a Europa i a la Copa. No entenc on està el problema. Ni tampoc la falta d'ambició. Dir la veritat, la seua -i en este cas també la meua-, no és faltar a la història d'este club. Més aviat tot el contrari. És ser conseqüent amb allò que et rodeja hui. Ara. Sense mirar allò que un dia vas ser. Però sense renunciar tampoc a res. O és que, enguany l'equip va tirar la Copa? Els futbolistes eixiren a guanyar fóra qui fóra el rival i sols el totpoderós Barça de Messi va acabar amb el somni de jugar una final.

Com, tant de bo ocórrega l'any vinent a la competició del K.O, inclús a la Champions, però l'arbre no ens ha d'impedir veure el bosc. La viabilitat econòmica del València, i conseqüentment la seua capacitat de créixer i de poder competir amb els grans de manera continuada depén de dotar d'estabilitat a l'equip, acabant tots els anys entre els quatre primers. I l'objectiu és molt fàcil de dir, però complicat d'aconseguir. Entre altres coses, perquè el Barça multiplica per nou el pressupost blanc-i-negre, el Reial Madrid per set i l'Atleti per quatre. 'Casualment' els tres clubs que acumulen 6 campanyes consecutives repartint-se les tres primeres places de la taula. Clubs que paguen o estan disposats a pagar sous de fins a 20 milions d'euros nets a les seues estreles. Però clar, dir que les tres primeres posicions estan 'assignades' és tindre falta d'ambició. Toca't els nassos. Així que, per desgràcia, al València no li queda altra que, perdut el tren de la pasta a mitjan dècada del 2000, jugar-se la vida temporada darrere de temporada amb el Sevilla, el Vila-real i l'equip revelació d'eixa campanya. Formacions, les dos primeres que, per cert, també superen en pressupost als de Mestalla.

Estes són dades objectives. No es poden discutir, sols comprovar. Ara bé, el futbol no és un esport basat en les matemàtiques. Per sort, hi ha més factors que influïxen en el resultat final. I el València els domina. Els té i amb ells, llicència per a somniar. Perquè amb Marcelino el rendiment de la plantilla ha augmentat de forma exponencial; perquè amb Mateu Alemany, la resta ja no es riu de l'entitat quan arriba el moment de negociar -que li ho diguen a l'Inter-; i perquè, segons diuen els que el coneixen, Pablo Longoria és un fóra de sèrie per a captar el talent. Un còctel el qual, afegit a la predisposició d'una plantilla netejada d'actius tòxics, ens permet il·lusionar-nos amb grans gestes. Però amb els peus en terra. Sense renunciar a res.