I ara que arriba el caviar, a pagar doble? Per l'amor de Déu! Als que no són socis demana'ls allò que vulgues però a la teua gent, no. És inadmissible. Anil i Kim -no oblidem que Koh mana més del que sembla- apreneu, que el futbol no són números. No són sols diners. Ací les matemàtiques no sempre funcionen.
VALÈNCIA. Venia pensant-ho. Dimecres passat quan tornava cap a casa el cotxe -és el millor moment del dia per a reflexionar- un pensament se'm repetia una volta i una altra. 'Massa bonica ha sigut la nit; ja veuràs com divendres ens toca el Barça'. Maleïda ment! El València, sense jugar a res, s'havia desfet de l'Alabès en la tanda dels penals i no sols això, sinó que, per si faltava alguna cosa, el Leganés s'havia convertit en l'equip de tots aconseguint l'heroïcitat de carregar-se al Reial Madrid al Santiago Bernabéu. Millor, impossible. Ara bé, quedava dijous i el sorteig definitiu. Durant uns instants, vaig creure que l'Espanyol assaltaria el Nou Camp però les meues esperances van quedar en un no res. El millor futbolista del món jugaria les semifinals. Eixe al que ningú volia veure ni en pintura. I estava clar: Messi davant el València. Quin baixó! Quan vaig comprovar que les boles de blaugranes i blanc-i-negres quedaven emparellades, quasi de manera institiva van eixir de la meua boca un parell o tres de paraules malsonants. I jo mateix em consolava dient allò de què 'era massa demanar al Lega en unes semis. Si un conjunt vol disputar una final, ha de guanyar als millors”.
I què volen que els diga, eixa frase queda molt xula sí, però haguera preferit que la pronunciaren al Pizjuan o en Butarque. Objectivament parlant, el percentatge de probabilitats de què els de Marcelino superen l'eliminatòria és mínim. I ho és perquè, com va acunyar Jorge Valdano, l'esport és un estat d'ànim i el Barça el té pels núvols. Luis Suárez s'ha agermanat amb el gol, ha aplegat Coutinho, torna a estar al cent per cent Umtiti, Jordi Alba frega la perfecció en el carril esquerrà, però per damunt de tots destaca Leo. L'argentí fa el que vol, quan vol i com vol. I davant d'això poc es pot fer. A més, esta congregació d'estreles està dirigida per un tècnic que al llarg dels sis mesos que va xafar el Cap i Casal em va enamorar. Ernesto Valverde és un fora de sèrie. Sense alçar la veu, sense estridències, donant normalitat al seu vestidor és capaç de traure-li la major quantitat de suc a les seues plantilles. El culés, fins i tot, han aprés a defensar en bloc. Brutal.
La distància entre el València i el Barça és molt gran, cert, però en l'anàlisi previ no he mencionat la variant que ho condiciona tot: que açò és futbol. I si vint-i-dos tios corrent darrere d'una pilota són capaços de omplir estadis, generar emocions entre els aficionats i menejar ciutats senceres és perquè, per sort, ací dos més dos no sempre són quatre. Les matemàtiques no són aplicables i les sorpreses formen part d'este esport que tant és apassiona. Inclús vaig a dir més: l'última vegada en la qual vam viure una final, el rival en 'semis' fou el Barça i la diferència entre un equip i l'altre era més gran que ara. Deu anys enrere, amb Ronald Koeman a la banqueta i amb el fantasma del descens a Segona Divisió més visible que mai, el València deixà als blaugrana pel camí. Amb el mateix Messi, Etoo, Henry, Xavi, Iniesta, Puyol...tots clavaren el genoll sobre l'herba de Mestalla en 2008, mesos abans que es vera l'últim títol pel Cap i Casal.
I per què no creure en què la història pot repetir-se? Que Jaume pot agafar el relleu d'Hildebrand, que Rodrigo estarà tan encertat com el Guaje Villa o que Guedes es disfressarà de Mata per resoldre l'eliminatòria en la tornada? Per què, no? Jo estic convençut que si Marcelino aconseguix dur-se al seu equip viu cap a Mestalla, molt haurà de remar el Barça per jugar la final. Perquè quan Mestalla apreta, apreta de debó. Són eixos moments en els quals un equip juga amb dotze. L'alé de l'afició fa tremolar a qualsevol, “el seu paper passa a ser determinant”. No és una frase meua, sinó del mateix Marcelino que ho reconeixia poques hores després que Parejo eixira públicament a declarar que “enguany Mestalla s'ha convertit en un plus”. Però ni així. Meriton no aprén. Ni escoltant als vertaders protagonistes ha sabut actuar. Passen dels seguidors i de les seues protestes. La política de preus imposada als abonats en el partit més important de la temporada era un acudit, una broma de mal gust, una falta de respecte. Pura vergonya. I dic era perquè estic convençut de què hui rectificaran. Tard i malament.
Després de pagar religiosament per dos anys de patiment, per dos campanyes de ridícul darrere de ridícul, aplega l'hora de disfrutar i el club li demana als seus socis més diners. No és suficient traure's l'abonament sinó que a més, has de pagar un 10 o un 15 per cent addicional per veure en directe la tornada d'una semifinal de Copa. Un únic partit! Però no contents amb això, sols et reserven la teua localitat fins al dia d'abans de la disputa de l'anada al Nou Camp. No vaja a ser que el Barça -tant de bo no ocórrega- et clave quatre i no s'acoste ni el Tato a la tornada. Quin fàstic!
I clar que el futbol s'ha de pagar! Clar que una semi val uns diners! Però no pots exigir entre 35 i 70 euros als seguidors que mai et fallen. A aquells que després de dos anys menjant merda -perdó per l'expressió- pagaren el seu abonament sense saber si l'equip aniria bé o malament. I ara que arriba el caviar, a pagar doble? Per l'amor de Déu! Als que no són socis demana'ls allò que vulgues però a la teua gent, no. És inadmissible. Anil i Kim -no oblidem que Koh mana més del que sembla- apreneu, que el futbol no són números. No són sols diners. Ací les matemàtiques no sempre funcionen.