Un valencià, un basc i un 'Alemany'

VALÈNCIA. No ho entenia. El meu cap entrava en un curtcircuit continu. Meriton buscava una figura que aglutinaria coneixement en el món del futbol i capacitat de comandament en el dia a dia d'un club i l'escollit anava a ser Mateu Alemany. Alemany? El del Mallorca? Eren els inicis del mes de març del 2017 quan botà la notícia. Un balear que portava quasi una dècada apartat dels despatxos de la Primera Divisió, recomanat per Javier Tebas i amb la mateixa sapiència al voltant de l'entitat de Mestalla que jo de física quàntica, era qui hauria de redreçar el rumb d'una entitat pròxima al centenari. Em semblava una autèntica temeritat. Altra més de l'encara presidenta Lay Hoon. El braç executor de Peter Lim que, tot i que ja tenia data de caducitat, havia apostat per Alesanco, el basc -mare de Déu senyor!- com a director esportiu per substituir a García Pitarch, el valencià -altre que tal- i que tenia en el seu currículum el dubtós honor d'haver qualificat a Gary Neville com al “líder que ens feia falta”. Una barreja de decisions 'insuperables' d'eixa persona que pensava, i fins i tot s'atrevia a dir públicament, que els valencians necessitàvem que ens repetiren les coses “deu o cent vegades”. Doncs bé Lay Hoon deixava al València en mans de Mateu.

Un any després del seu aterratge no hi ha ningú que, tirant la vista arrere, baixe de notable alt la qualificació del director general. Jo, el primer. L'empresari ens ha tapat la boca a tots aquells que dubtàvem de la seua capacitat per pegar-li la volta a un club, el qual navegava a la deriva. I parle única i exclusivament del vessant esportiu. Perquè és ací on la influència d'Alemany és indiscutible. Després d'unes setmanes embevent de valencianisme, demostrant en el seu acte de presentació que domina l'escena d'allò més bé, es va posar a la feina. “Alemany camina a una velocitat i Alesanco va dos o tres marxes per darrere” em reconeixia en privat una font molt fiable de l'entitat 'che'. Murthy, també ho va comprendre així i, amb el vistiplau de Peter Lim, l'opció Marcelino va imposar-se a la de Setién. Eren visions oposades d'una mateixa realitat i al president li tocà banyar-se. El poder per a Alemany i Alesanco, al carrer. Era una simple qüestió de temps. El mateix temps que li ha donat la raó al mal anomenat director general.

I dic mal anomenat, perquè encara que en la seua targeta el càrrec siga eixe, el treball de Mateu es centra l'apartat esportiu. És el negociador, excel·lent en este aspecte, ungla i carn amb l'entrenador i el millor portaveu que podria tindre el València. Baix la seua supervisió, el percentatge d'encert en els fitxatges és increïble. A excepció d'Andreas i Vietto, qualitat-preu totes les arribades han sigut per a llevar-se el barret. Des de l'aposta per Neto a la clàusula de compra de Kondogbia passant per la compra de Coquelin. I tot, després de defensar a Marcelino en la seua lluita personal de netejar el vestidor de males influències. Però no va quedar-se amb això, sinó que damunt, va convéncer a Lim per arriscar 45 milions d'euros a què l'equip faria una bona temporada i, amb ella, augmentaria així el preu de tots els actius que xafen l'herba. Dit i fet. Hui la plantilla del València val més del doble que fa 12 mesos.

A més a més, amb un micròfon davant és un segur de vida. Els tolls que xafaven Lay Hoon, Suso o Alesanco han passat a millor vida. A Mateu li preguntes per l'hora i, si ho considera necessari, et contestarà que fa bon oratge. Sempre pel bé del club, i en alguna ocasió del seu propi. Com quan va defensar a Javier Tebas -el seu valedor- tot i els horaris que patia el València o quan justificà la política de preus en les entrades de les semis davant el Barça, sabedor que el mateix Dani Parejo, en nom de la plantilla, els havia demanat que rectificaren.

En estes dos funcions -director esportiu i portaveu- la seua tasca és encomiable. Però fins ahí. La resta d'obligacions que hauria de tindre un director general, no les exercís. Anil i Kim Koh són els responsables. Els ulls i els oïts del màxim accionista al Cap i Casal. I de moment, cap d'ells s'atrevix a donar la cara després de conéixer que el València haurà de pagar 23,6 milions d'euros per la sanció imposada des de Brussel·les. Quasi 24 quilos que han d'eixir de les arques del club i ni una mísera explicació més enllà d'un breu comunicat sense massa trellat. Meriton no és culpable de res, per descomptat, però l'aficionat mereix una explicació i si algú ha de donar-la, quasi millor que siga qui millor ho fa. Encara que este tema hauria de ser cosa del president.