El boxejador del poble ha tornat

VALÈNCIA. Este Valencia és com Rocky Balboa, el boxejador del poble. El púgil rocós, de mentó d’acer, que sap encaixar colps, que mai no doblega el genoll, que s’ho deixa tot en cada combat, que connecta amb la graderia pel seu coratge i que, quan el rival per desgast o per supèrbia es descuida, es capaç de llançar un parell de colps letals, dels que van carregats amb l’ambició de qui ho ha passat malamant i amb l’orgull del que ha sigut gran. Els sona el combat contra l’Espanyol?

Amb esta fórmula ha sigut capaç d’enganxar huit victòries consecutives, mantindre’s invicte i el més important, tornar a ser aspirant a discutir el cinturó de campió als virtusos del quadrilàter d’herba, com ara el Barça o el Madrid, que estan revivint eixa molesta sensació de saber que Mestalla torna a ser el ring més aspre i complicat que visitar.

Marcelino ha recuperat l’ADN guanyador, l’autoestima, l’orgull d’un púgil que després de tocar el cel el 2004 s’havia deixat anar fins al punt de perdre’s, de perseguir ombres mig grogui per una successió interminable de decisions roïnes. Però com escolta Rocky en una de les pel.lícules “l’últim que envelleix en algú és el cor”, especialment el cor d’un campió.

Eixe cor que ha bategat inclús en els pitjor moments d’esta etapa tan llarga com fosca, i sobretot incerta. Eixe cor que hui resona en cada batut amb una contundència que fa tremolar les cames de molts rivals quan es troben en el túnel de Mestalla.

Diumenge arriba el totpoderós Barça, el líder imbatut, el virtuós, el gran favorit, però este València tindrà al poble darrere, emocionat veient com encaixa colps, com treballa, com s’alça, com espera el seu moment… Abans del seu gran combat contra Apollo Creed, Rocky escolta del seu entrenador(Mickey)el que sabem que podria sonar en l’arenga diumenge al vestidor: “Si saps el que vals, ve i aconseguix el que mereixes, però tindràs que aguantar els colps”. Este València sabem que botarà al ring a pel que vol i que sabrà encaixar colps. Eixa és la victòria de Marcelino, que, passe el que passe, el boxejador del poble ha tornat, el de la mirada del tigre.