Primera derrota...i què

VALÈNCIA. El València va encaixar la primera derrota de la temporada a Getafe, quan més se podia acostar al líder, quan més il.lusió se feia la gent. Però no. En un camp sec, dur, contra un rival aspre, aguerrit, va caure a colps. No passa res. Inclús pot vindre be per confirmar a temps que la plantilla necessita retocs per al llarg camí que queda per davant.

Com ha canviat este València que veies a la gent fer força en el sofà tot i ser l’hora de la siesta, botant quan Zaza tornava a tindre un últim cartutx com contra el Barça. Fotuda però no enfadada. Ací està la diferencia. A l’Alfonso Pérez l’equip, minvat per les baixes (en especial la de Guedes), va posar la cara, encaixà els continus colps, no va caure en les provocacions tot i les interrupcions constants “made in Bordalás”… l’equip va sentir el ferro de l’oportunitat perduda, de saber que era una d’eixes vesprades en què no és no.

No s’ha de caure en el victimisme de l’arbitratge, ni de l’estat de la gespa. El València ha d’estar per damunt de tot allò. Que sí, que el Getafe converteix el terreny de joc en un camp de mines. On menys t’ho esperes… boom. Un colp o molts més, dels que fan mal i sobre tot ràbia perquè l’àrbitre ni els veu ni els sanciona. De premi va ser la invisibilitat de Damián Suárez. Ser capaç de repartir amb tacs, colze o mà tant i no ser vist és més greu per a un àrbitre que un gol malament anul.lat i més mereixedor de congelador.

Però ja està. Caure a pals fa mal, però cal passar página i aprendre. Entendre que sense Guedes, Pereyra i Nacho Gil han de fer un pas avant perquè tenen talent i barra per cobrir l’absència del coet portugués. Són clau especialmente fora de casa on tot començarà a costar més segons avance el calendari.

La derrota també ha de fer entendre la propietat que la plantilla necesita retocs en hivern per al llarg camí que queda per davant. Un 6 i un 9 són posicions sense recanvi natural de garanties. Zaza està amb el genoll al límit. Kongdobia només n’hi ha un. Este València té un repte, tornar a Europa per la porta champions, i un somni, arribar a 10 jornades del final en la pomada i preguntar-se “¿i per què no?”. El repte i el somni, amb uns retoquets, són possibles. Així que sí, primera derrota… i què. Queda tant encara.