Per què Vezo s’ha de quedar en Orriols?

VALÈNCIA. El Llevant s'enganya amb Vezo. I s'enganya d’entrada, en general, en la planificació 2021-22. Quant a noms concrets i sobretot en formes de fer, molt vinculades als problemes greus de falta d'actitud que tingué l'equip en algunes fases de l’última campanya. En el rendiment dels futbolistes d’una plantilla i del propi conjunt entren molts factors en joc, complexos i difícils d’acompassar. En la bona gestió que es faça des de club i cos tècnic radica el potencial que tindrà eixe grup de jugadors. I hi han algunes qüestions estructurals que caldria repensar.

Entre les virtuts que la família Catalán ha aportat al club des de que Quico és president una té relació directa amb el rendiment deportiu, entre l'ascens de 2010 (la gesta del segle) i l’actualitat. A voltes ha tingut èxit i altres no però, d’entrada, buscar perfils compromesos amb el club i tractar de fidelitzar-los és una política que reporta més coses bones que roïnes i que pretén aportar un plus a la qualitat intrínseca de la plantilla. Una cosa així no té precedents en el llevantinisme des dels anys 40 del segle XX. Vejam-ho, en una panoràmica ràpida: Roger porta 8 anys en el primer equip; Toño y Morales, 7; Campaña, Pier y Postigo, 5; Bardhi, 4; Aitor, Vezo, Coke y Vukcevic, 3 i fins i tot el flamant debutant Cárdenas en porta set en la casa.

Açò, en tot cas, no és una virtut en si mateixa; ho és en la mida en què s’aconseguix que els futbolistes s'identifiquen amb l'afició i amb els valors del club; que estiguen còmodes i que senten que el seu creiximent va en paral·lel al de l’equip. També pot passar que el jugador s’adotzene, pel seu caràcter i que transmeta eixa galvana a la resta del grup. Ahí ja existix un problema greu. De difícil solució. Només hi han dos instruments per a modular-lo, tan vells com el propi futbol: contractes curts i per objectius, i primes. En algun moment, però, el Llevant va tórcer el camí, de manera que la veterania ha deixar de ser un grau per a ser un problema en el cas d’uns quants futbolistes.

Per això diem que és un erro la possible eixida de Vezo. (Sempre que no siga per una mil·lionada, clar!). Perquè allò que està fallant no són els futbolistes: ja es pressupon que molts d’ells tenen una acusada tendència al conformisme. Un dels grans reptes d’un entrenador (i d’un president) és el motivacional. És, en realitat, un treball de club, perquè hi han moltes variables. En un futbol com l'actual no traure el millor partit d’un central amb el potencial de Vezo i haver de deixar-lo anar és una tragèdia. En les capes mitjanes del futbol europeu Vezo és un luxe. El futboliste, a més, avança cap a la madurea de la seua carrera i podria un puntal essencial per al Llevant del futur. Quants diners podria costar trobar-ne un com ell?

I el club s’enganya, en general, si no aplica este criteri per a tots. Obviament si algú ja no vol estar en Orriols, cal facilitar-li l’eixida. Eixa situació, en tot cas, també plantejaria altres reflexions: per què hi han futbolistes amb la voluntat ferma de romandre ací, però amb fitxes desmesurades en relació al seu rendiment i es consentix això? Per què eixe esforç i eixa paciència –sense resultat– no es destinen a fer sentir còmodes i en casa als millors? Preguntes que s’haurien de fer en Orriols, per allò del necessari bot de qualitat.

••• Àngel Navarro i Cano escoltà el podcast Bombeja Agustinet! la setmana passada i poc després morí. Així ens ho contava emocionat son fill Àngel. Així ens emocionà a nosaltres. Feia temps que no podia llegir la columna, pel maleït glaucoma. A voltes li la llegia el fill. I agraí molt que isquera el podcast. Seguia al llevantinisme per les ones. Una irreductible militància llevantina que s’apaga, que viurà amb força en les generacions posteriors. Descanse en pau.