X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 15 de noviembre y se habla de opinion valencia cf VICENTE BAU paco gisbert
GRUPO PLAZA

opinión

Realisme objectiu

24/09/2018 - 

VALÈNCIA. Dijous passat vaig tindre el privilegi de prendre café amb un ex futbolista d'eixos que han xafat l'herba de Mestalla com a rival amb moltes camisetes diferents i de qui sempre s'aprén. Al coliseu de l'avinguda de Suècia sap que significa guanyar, golejar, que l'afició clame contra els seus i, per descomptat, també ha tastat la mel de la derrota. "El públic i la premsa ací sou molt exigents" em deia. "És el mateix que passava al Calderón" i d'allí sap ben bé del que parla. "Dóna la sensació que estos dos equips partixen amb la necessitat de ser campions de Lliga i quasi no es valora l'èxit que suposa estar sempre lluitant en la part capdavantera de la classificació. Quan arriben els mals resultats mai hi ha paciència. Tot s'oblida massa prompte". I sí, és de veres que una afirmació així és relativament senzilla de fer des de la distància, a molts quilòmetres del Cap i Casal. Que res és blanc o negre. Que hi ha molts matisos, però no és menys cert que les seues paraules em van fer reflexionar. Les seues, i en especial, les que unes hores abans havie escoltat de Marcelino. M'explique.

En la roda de premsa posterior a la derrota davant la Juventus en la nit del retorn a la Champions, el tècnic, a pregunta de Manolo Montalt, redactor d'esta casa, va respondre que ell estava convençut de què este València aconseguiria els "objectius realistes" que enguany s'havia marcat el club. I, no sé si només va ser cosa meua, però crec que l'asturià va voler emfatitzar i molt en la paraula "realistes". I és ací on arranca el debat. Quins són eixos objectius "realistes"? Quedà patent que per a l'entrenador derrotar a la Juve no entrava dins d'estos. Que se m'entenga, no estic dient que l'equip eixira a deixar-se guanyar, sinó que caure davant un dels candidats al màxim títol continental entra dins de la llògica. I estic d'acord. Però no amb la forma de fer-ho. Els xé a penes competiren onze contra onze i també foren inferiors amb un home més sobre el terreny de joc. El València jugà malament, Marcelino ho sap, però tot i això, va enviar un avís per a navegants: tal volta estem demanant-li massa al vestidor en molt poc de temps. Almenys eixa és la interpretació que jo faig de la seua asseveració.

I creieu-me si vos dic que no és sols una simple lectura dels esdeveniments. L'entrenador considera contraproduent l'excés de pressió que, baix el seu punt de vista, existís en el famós entorn blanc-i-negre. Que ni la quarta plaça era una obligació la passada campanya, ni classificar-se per als vuitens de final de la Champions ho ha de ser enguany. I ell, amb altres paraules, s'encarrega de repetir-ho una vegada i una altra. Quantes voltes ha dit allò de “la competició més important és la Lliga”? I què significa açò? Molt senzill: que ell vol que continuar creixent amb l'equip, però que per a fer-ho s'ha de donar primer un pas i després el següent, sense renunciar a res -com ho demostra la quarta posició de l'anterior temporada-, però al mateix temps sense pressa. Per tindre un potencial real que li permeta competir, per exemple amb la Juve, el València ha d'estar en Champions tres o quatre anys de manera consecutiva. I la resta, per a mi, seran irrealitats. Que el València pot guanyar en Old Trafford, al Barça o al Reial Madrid en un partit? Per descomptat. Que en un torneig més llarg pot quedar per davant d'este tipus de transatlàntics? En condicions normals -sempre hi ha excepcions com la del Leicester- pense que no. I sincerament no crec que la meua forma de veure les coses em transforme en conformista.

I ho dic hui, l'endemà que els hòmens de Marcelino no passaren de l'empat a zero en el derbi contra el Vila-real. A La Ceràmica veiérem a un equip que, en a penes sis partits, ha perdut tota la confiança guanyada al llarg dels dotze mesos anteriors. La por a perdre va provocar que quasi ni s'atreviren a arriscar. Sols quan hi ha no hi havia més remei. Amb la injusta expulsió de Parejo -el de Coslada està per a asseure'l- i la posterior entrada de Coquelin, els visitants es llevaren el corsé de les zero victòries i, per fi, feren treballar a Asenjo. Un pobre bagatge per a un club que, per molt malament que haja començat, està obligat per plantilla a acabar entre els quatre primers de la Lliga. Perquè una cosa és no estar capacitat per a competir ara davant els grans transatlàntics i altra ben diferent trobar alguna explicació al perquè el València encara no sap què significa guanyar. Açò també és realisme. Objectiu.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email