La llei de Murthy

VALÈNCIA. Pinten bastos a Mestalla. El València està en un moment en el qual tot el que pot eixir maleïment, ix malament. Tal com dicta la màxima del llibre que va escriure Arthur Bloch en 1977. La temporada del Centenari sembla estar escrita pel seu més íntim enemic. I si no em creuen, sols és necessari pegar-li una ullada a este cap de setmana per a adonar-se. Únicament a una entitat en esta situació li pot ocórrer que en el dia que, d’una vegada per totes, es decidix a muntar un tifo per donar suport als seusamb milers de cartolines i banderes, estes acaben convertint-se en el material utilitzat pels seus propis aficionats per a expressar el disgust per un any que no ha pogut començar d’una pitjor manera. La iniciativa de Murthy -Anil-, va mutar una lletra per transformar-se en una idea que ben bé podria formar part de la llei de Murphy.

En el seu afany de carregar-se a qualsevol intermediari entre el club i els aficionats/clients, el president va voler donar un colp de gràcia a la Curva Nord demostrant que la seua presència no és necessària perquè el coliseu de l’avinguda de Suècia mantinga un nivell òptim d’animació. Que les seues iniciatives no són imprescindibles. Però li va eixir a l’inrevés. La torrada, com era d’esperar, va caure del costat de la mantega. Però no content amb això, Anil, a qui li va la marxa, va publicar un twit només acabar el partit davant el Sevilla donant les gràcies als ‘vertadersaficionats’ pel seu suport. Una mostra pública de què no li van sentar gens bé els càntics en contra de la seua figura nascuts des del fons sud i, per moments, secundats per una gran part dels més de 40.000 seguidors que dissabte es donaren cita al coliseu de l’avinguda de Suècia. I tot amb la presència en la llotja del seu cap, del màxim accionista. De Peter Lim.

És humà que la màxima autoritat representativa de la propietat estiguera cabrejat. A ningú li agrada que li canten, només caldria. Però Murthy ha d’aprendre a encaixar. Ha de saber que part del seu sou es basa en la capacitat d’acceptar la crítica i lluitar per millorar amb ella. Tot el contrari que demostra dia a dia. Considere a Anil una persona intel·ligent. Molt m’atreviria a assegurar. I precisament per açò, ha de ser conscient que ni ell ni ningú té la capacitat com per a qualificar de bons o de falsos aficionats a cap dels milions de seguidors de què presumix el València arreu del món. Encara que no estiga d'acord amb ells.

I parlant de les reaccions dels aficionats, tal volta siga cosa meua i m'estiga tornant boig, però no entenc l'actitud d'una part dels que acudixen a Mestalla amb Dani Parejo. La respecte, però no m’entra en el cap. El capità no està bé, no ho ha estat al llarg de tota la temporada. Però ni ell, ni molts dels altres companys. No obstant això, els xiulits i les protestes sempre li cauen al mateix. I què volen que els diga? Fins en els seus pitjors moments -i tal volta ara estiga sent un d'eixos- el migcampista la demana, la demana i la torna a demanar. Sempre. No s'amaga. Comprenc la defensa que una vegada i una altra fa l'entrenador de la seua figura. I encara més quan la pilota no acaba d'entrar. Perquè el més senzill en este tipus de circumstàncies és donar la passada fàcil i mirar cap a altre costat. Que arrisque el d'enfront. Però açò no va amb el caràcter del de Coslada. Tal volta, tot el contrari. Ara bé, això no significa que les crítiques no l'afecten, que ho fan. Encara que també van en el sou. Un salari que veurem si es queda com està o si el club du a terme la intenció ferma que sí que tenia de renovar el seu contracte.

Però hi ha tantes coses que no acabe de comprendre? De Marcelino, unes quantes, però hui em quede amb la reacció d’alguns futbolistes després de marcar el gol contra el Sevilla. La bogeria col·lectiva amb la qual van celebrar l’empat deixa patent que més d’un continua sense saber on està. Entenc la tensió del moment, la ràbia continguda… però l’equip havia aconseguit igualar el marcador en un duel en el qual estava obligat a guanyar no per a alçar un títol, no per a segellar la classificació per a una final, no per a jugar la pròxima edició de la Champions, no. Un compromís que estava obligat a guanyar per a no tirar al fem la temporada a 8 de desembre. En l’any del Centenari. Però semblava altra cosa. Al·lucinant.