VALÈNCIA. Passar, o no passar. Ser de Champions, o no ser-ho. Guanyar o perdre la final. És igual, enguany en sí mateix ja ha sigut un xicotet gran triomf estant com està.
Ho és per una qüestió bàsica. Què demanem de mínims? Un equip que no oferisca rendicions anticipades. Que intente arribar fins al final en tots els fronts. I que ens faça vibrar de tant en tant. Tot açò ja està complit. Anant, fins i tot, contra el criteri institucional.
Perquè lo d'este grup era molt fàcil. Deixar-se portar, fer un Unai, tirant tota competició i centrant-se en la Lliga. D'haver-ho fet, probablement, a hores d'ara portaríem ja unes quantes setmanes avorrits, mirant al sostre, esperant amb sopor al fet que arribe l'última jornada per a acabar amb açò d'una vegada. Però este València marcelinesc té un tret diferent. Tant el passat curs com ara ha anat a per tot sense permís de ningú.
Ni la semifinal passada, ni la final d'enguany, o el pas proper a Bakú que dirimirà demà, hagueren sigut possibles sense la desobediència del vestuari. Ells han ambicionat per damunt de la mateixa entitat, com de part del públic. Que instal·lat en una mediocritat supina i ancestral va per la vida comprant discursos que atempten contra la seua pròpia naturalesa.
És cert que hagueren instants de sort, ingredient bàsic per a guanyar, però fins i tot fent una lectura danyosa, aporta molt al futur. Doncs este curs, a diferència de l'anterior, els rivals convidaven a rotar, un risc assumit que va demostrar la debilitat de la segona unitat del València, portant així l'èpica. Assumpte que no pot veure's com a negatiu. Ja que no hi ha millor mostra del caràcter d'un grup que la seua resposta davant l'adversitat. Rendir-se és lo fàcil.
I mai ho van fer, fins i tot sabent que el desgast tindria un preu: subhastar la quarta plaça. Que plantilla tan curta i amb tantes manques patiria les conseqüències. Arribant fins a on ha pogut superant-se a sí mateix en tot moment. Creixent a passos engegantits mes a mes. Superant les adversitats pròpies i trobades. Una determinació admirable de trompellots, jugadors a mig fer, retals i personalitats blanes.
En eixa pose, en eixa virtut tan aplaudida, també es tanca el problema inesperat arribada la fase més decisiva. Parlem de l'esgotament. D'un molt perniciós. Encadenar des de gener una final darrere d'un altra, vivint esta tensió i constant urgència, pot acarrerar un default mental molt superior al físic, que ja es va notant escàs. Molt pronunciat en determinats elements. Ahí, en el coco, estarà el bitllet a Bakú. Mateix lloc on va quedar l'empastre londinenc. Si es veuen prou frescos i capacitats, com a mínim, ficaran la por en el cos a l'Arsenal protagonitzant una altra vetlada elèctrica. Si no, res a fer.
Perquè en lo mental està també la debilitat del rival. Un quadre londinenc insegur. Tremendament insegur. Al que incomprensiblement no se li va forçar la passada setmana en els seus terrors més íntims. En saber ficar-ho en dit jardí està la clau de la remuntada.
I encara que siga un no, caldrà aplaudir-los com si res. Este equip ho mereix. Ens ha donat un curs meravellós, ple d'emocions i tensions que feia anys que no experimentàvem. Seria bo que sabérem calibrar què suposa després de quinze anys engolint merda, vivint una ruïna, perdent el teu estatus en el futbol modern, fins i tot la dignitat, veure's de nou en lo més alt, en les finals. Parlant de títols. Cosa que crèiem ja perdut per sempre. I ho ha aconseguit este equip, el més ambiciós en anys, malgrat tots nosaltres, dels nostres postulats reduccionistes i capritxosos.
Un viatge, siga fallit o megaéxitos, amb totes les experiències que acumula, cridat a ser el quilòmetre zero d'un canvi d'època amb poc que es sàpiga aprofitar. Però serà despús-demà, ara només importa Bakú.