Arias i un poble pagat

VALÈNCIA. El valencianisme sempre s'ha fet pas a pas, gra a gra. Més crescut a les derrotes que a les victòries perquè mai ha tingut abundància de copes, llevat de trams màgics. A algú li vaig llegir que la història del club diu que mínim guanya un títol en cada dècada. Per tant, és cosa de sentiment, de fer el que veus a casa, no de ser guanyador de cuna i sent portada per qualsevol cosa a diaris i televisions. És més una cosa d'orgull local, de sentir teu el sentiment, ara que està de moda allò de dos Valencies, un a Singapur i altre ací. I el sentiment de estar pagat es pot exemplificar en Ricardo Arias i Catarroja.

Dijous es va inaugurar a Catarroja l'exposició "Un Sentiment Etern" organitzada pel Departament de Patrimoni · Museu VCF, de la Fundació VCF, on, amb fotografies, camisetes i altres objectes, es fa un recorregut dels cent anys d'història del club fundat al Bar Torino. Fins i tot, durant unes hores, la Copa del centenari estava alli. I també estava Arias, Don Ricardo, com a embaixador del club dels seus amors, al seu poble. Més d'una vegada he contat com a l'antic sector 3 i 4, on està ara la grada d'animació, es parlava amb orgull d'Arias, perquè era dels nostres. 

No era molt difícil vore'l pels carrers de Catarroja i aquella nit del Naranja entrant d'amagades al camp i sentant-se a la grada queda per al record dels que estàvem allí. I vaig comprovar, una vegada més, el carinyo que li té el poble al elegant lliure. Fins i tot, la Fundació el va sorprendre entregant-li alli mateix una còpia de l'acta fundacional del club. I es va fer fotos, moltes fotos. Amb gent que l'ha vist jugar, amb gent que no, amb grans, amb menuts. Amb xiquetes que no sàbien qui era si no li ho explicava el seu pare o el seu tio. I allí, fent-se primer la foto amb la copa, Emilio José, un amic que estava alli, esperava amb els ulls lluents ple d'il·lusió el seu torn per a fer-se la foto amb el seu ídol. Al final, ho vam aconseguir. Emilio tenia el seu botí al mòbil, mentres el cor li bategava ben fort. Probablement es fixava en ell quan jugava al futbol i vint-i-set anys després de deixar el Valencia CF, encara desperta l'admiració entre els que l'hem vist jugar. Sol passar. Vols aparentar normalitat si intercanvies alguna paraula amb ell. Però no pots. Encara que ho hajes fet varies vegades, sempre farfulles, sempre sembles bovo davant el puto Ricardo Arias, lliure d'època i llegenda.

Sempre és un gust que les llegendes tinguen lloc al club. I tampoc estaria de més que, quan hi hagueren dubtes del que significa vestir la camiseta valencianista, baixen al vestidor i donen una xarradeta per refrescar conceptes. El propi Arias sembla que ha alçat un poc de polseguera arran unes declaracions sobre el creixement de Kang In Lee, rectificades, diuen, per ordres de dalt. No importa. El missatge estava clar. No crec que Arias, Bossio, Kempes o qualsevol dels antics futbolistes del Valencia CF tinguen cap intenció de fer mal. Són d'altra generació, dels que fumàven a amagades, dels que semblaven no ser esportistes i t'arreaven fins al cel del paladar. D'altra pasta, en definitiva.

És una sort per a un poble tindre un jugador que arribe al primer equip. En L'Alcudia, Rafelbunyol o Torrent ho saben. I a Almenara, Pedreguer o Foios estan vivint-ho. I la màxima aspiració dels jugadors de poble ha de ser eixa, ser honrats, viure intensament el valencianisme per a que, trenta anys després de jugar, quan les llums s'apaguen, estigues al poble i tingues el caliu de la gent. Això és valencianisme. Això és un poble pagat.