Culpables i responsables

VALÈNCIA. Per als qui som persones impulsives (i qui subscriu l'és, i molt) una de les nostres majors virtuts és saber que ho som. Moltes vegades explotes de manera controlada, sabent que li has de guanyar temps al temps i que -en ocasions- amb la perspectiva de l'assossec tindràs una altra visió de les situacions (encara que què volen que els diga, l´índex d'encerts als quals et porta una primera impressió, és molt més alt del que es creu).

Cert és que quan un és "echao p´alante" ha de carregar amb els estereotips que des de la fredor atribueixen sempre a les teues decisions, que són preses sempre en calent i sense meditar. Una fal·làcia de la grandària de pensar que una persona amb bon humor ho estarà sempre, en totes i cadascuna de les facetes de la seua vida. Una succinta estupidesa.

Així que, després de l'empat davant el Sevilla, i amb un València CF que baralla en la zona baixa de la taula classificatòria (un segell d'identitat en tres dels quatre anys de Meriton des del seu aterratge), em pregunte què es pot fer per a revertir la situació.

Entenc que no és fàcil sentar-se en una cadira i respondre a preguntes per a les que ningú de nosaltres té resposta. Perquè ha desaparegut Kondogbia? Perquè Parejo no está al nivell de la temporada passada? Perquè Rodrigo du vora mil minuts sense vore porta? Què fer amb la lesió de Guedes? I la més important, fins quan cal tindre confiança en Marcelino?

Perquè clar, derivada d´esta última qüestió cal també preguntar-se, Marcelino és el de la temporada passada o el d´esta? És qui va convertir al dotzé de la lliga espanyola en un equip Champions, o és el técnic tossut incapaç de variar la seua idea per molt que el puga dur al pou?

Ens hem passat mitja vida dient que els tècnics mereixen confiança quan les coses van malament, que això dona estabilitat als projectes, però la realitat del món del futbol és que ara que no van bé molta gent demana ja el cap de Marcelino. I molt segur no ha d´acaminar l´entrenador quan ha deixat de ser l´escut dels seus futbolistes i du ja dos rodes de premsa post-partit posant als futbolistes en el punt de mira "em sent el màxim responsable, però no l´únic culpable". Ell també és conscient de la dolenta situació i dic encara més; amb estes frases comença a donar-se l´impressió de que ja no sap quina tecla tocar per a revertir la marxa. Dit d´una altra manera, comença a estar superat.

I tot i ser de sang calenta, tot i haver demanat en els últims anys destitucions com les de Gary Neville o Ayestarán, el temps m´ha ensenyat que canviar de cavall a meitat del riu poques voltes soluciona les coses. Tot i que a mi també m´exaspera l´immobilisme de Marcelino i la falta d´alternatives en els seus plantejaments dels encontres, no crec que canviar de tècnic vaja a reparar les coses de manera susbtancial.

Caldria entrar també en què estan fent els jugadors i quin és el seu nivell d´implicació a l´hora de no deixar caure este projecte. Tot i la inconveniència de dir-ho en públic no és Marcelino l´únic culpable de la situació.

Però sí és el màxim responsable. És el màxim responsable de les altes i les baixes amb un secretari tècnic de la seua confiança, Pablo Longoria. És responsable d´haver fet un canvi que ha empitjorat molt la davantera deixant anar a un futbolista voluntariós però que millorava als futbolistes que tenia al costat com Zaza per a dur dos fiascos com Gameiro i Batshuayi amb nul.la implicació. De forjar un vestidor sense galls que peguen dos crits en un moment donat, de jugár-se-la amb Piccini, de defenestrar a Murillo o de negar-se a que Parejo tinga un substitut que li aprete. 

De tot això sí és responsable, per això li toca a Mateu Alemany decidir si Marcelino ha de continuar en la seua tercera temporada amb el mateix poder omnímode o se li marquen límits. Perquè vistos els resultats, jo sí tinc clar que ara no canviaria d´entrenador, però que amb este escenari no donaria junt a Marcelino un pas més. Les conseqüències estan a la vista.