Gameiro com a metàfora

VALÈNCIA. Doncs ja està. Acabada la lliga. Tòpics del campionat de la regularitat i tot això que es porta sentint des dels temps de José María García. I jornada de les d'abans, amb partits transcendents a la mateixa hora. Ja podrem fer coses sense mirar calendari de partits per al cap de setmana i les nostres parelles tindran que buscar altra manera de punxar-nos que no siga les coses de la piloteta. Almenys mentres arriba l'Eurocopa i la borratxera de partits en la primera fase.

Pero no pensen que la cosa ha acabat. En este temps, on els jugadors ja estan a Ibiza tocant l'arena amb els peus, som un meme. El meme de que la nostra parella es pregunta si tindrem un lio amb altra persona al estar tan callats i nosaltres estem pensant si vindrà Rafa Mir o si Kang In es quedarà en la nova temporada, per adelantar-nos a dos mals de cap. Som aixina de ximples. Patint per coses que no podem controlar i amb el convenciment que l'any que ve, estiga qui estiga, ens rascarem la butxaca amb la tele i l'abonament, si el trauen, per tornar al temple. I tornar a bramar, a la gespa, a la llotja o al veí. Però tornar. 

El que ja no tornarà serà Gameiro. Ell i Mangala van ser acomiadats pels companys amb la típica pasaeta, plena de carxots carinyosos. El bo de Kevin és una metàfora perfecta de com el Valencia CF ha derivat costera avall. De fer-nos plorar d'alegria, amb imatges icòniques i tot, a una desafecció a prova de fe. Un jugador que potser deuria d'haver arribat abans al club i que, malgrat tot, va ser determinant en aquella temporada del Centenari, que sembla estar més lluny del que sembla. El talent del francés no val res sense motivació, sense un director de grup. I potser sense una direcció administrativa forta i amb solvència. Per això, el perill de la temporada pròxima és eixe més que qualsevol altra cosa. Pot vindre Bordalás, Diego Martínez o fins i tot Nuno. Però l'absència d'estructura esportiva es clau per millorar la salut. El dòping sentimental ha de vindre per ahí. En tindre a gent de futbol al capdavant i fer les coses amb sentit comú. Fer de veres, si és necessari, apostar per la pedrera. Però amb els millors. Si els diners no poden estar al camp, que estiguen als despatxos i en la presa de decisions.

Estaria bé deixar de ser un meme. I no ser, altra vegada, Gameiro i la seua metàfora. Desperdiciant talent, temps i deixar-se portar sense ganes, quan en el Madrid del costat de riu o en la Sevilla sencera guanyen lligues i ixen de passeig per Europa. És difícil però si Eurovisión l'han guanyat uns italians a ritme de rock, res és impossible.